Quan la fe falla: 10 dies de trobar Déu a l'ombra del dubteMostra

Com que vivim en un món de límits, dubtem.

Com que no tenim totes les respostes, naturalment sorgeixen preguntes:

Com és Déu? Com puc conèixer-lo? Quin és el propòsit de la vida? Quin camí he d’agafar?

Un místic anònim del segle XIV va dir una vegada que ens trobem "en un núvol d’incertesa". Per això dubtem. No sempre veiem el cel.

No obstant això, el que hem de recordar és que tot això formava part del disseny de Déu. Ho va fer així a propòsit. Va incorporar límits al sistema. No va ser un accident. Sabia que hauríem de viure amb tantes incògnites. I, tanmateix, va triar que la història humana sigui així. . . . Quan Déu va decidir crear, podria haver dit que sí a mil possibilitats més. Però no ho va fer. Ell va triar aquest món. Ell et va triar. Ell em va triar a mi. Límits i tot. I tot i així, ho va anomenar "bo".

Tot això vol dir que els dubtes són normals.

Són una conseqüència natural de viure en aquest món.

No dubtes perquè siguis una persona terrible o perquè siguis menys espiritual que els altres. Dubtes perquè ets humà.

Això és important, perquè molts cristians veuen el dubte com si fos un pecat indescriptible i repulsiu. . . .

Déu no va crear Adam i Eva amb totes les respostes a les preguntes més difícils de la vida. En canvi, els va permetre espai per explorar, preguntar i aprendre. Va cultivar un jardí on el misteri podia conviure al costat de la fe. Això vol dir que quan dubtem, no és perquè som una decepció per a Déu; és perquè el dubte és una resposta natural a les limitacions de la nostra comprensió. . . .

La fe no és una qüestió de contenció, sinó de possibilitats. La fe és proximitat intima, afinitat, relació. Però per arribar-hi, de vegades cal trencar les nostres certeses. Les nostres fórmules deixen de funcionar. Les nostres preguntes queden sense resposta. I és allà, en les profunditats de la relació, on ens trobem no amb una llista de tòpics religiosos, sinó amb una Persona. Neix l'amistat.