Converses Amb DéuMostra

El Senyor ens pastora amb la Seva veu i li responem amb la nostra. No és lògic que El qui s'autoanomena la Paraula sempre està comunicant? I que Ell, que ens va crear per comunicar-nos amb Ell, es va sacrificar perquè poguéssim tornar a Ell, i sap el que direm abans de dir-ho, i li agrada escoltar la nostra veu parlant amb Ell?

Afortunadament, aquesta conversa, la més significativa de totes, mai es basa en la nostra bondat, els nostres èxits o la qualitat de les nostres preguntes. El privilegi d'escoltar i ser escoltat es basa només en el sacrifici de Jesús.

La conversa comença quan el Senyor s'apropa a nosaltres. Déu és Amor i el seu amor necessita relacionar-se. La nostra responsabilitat és reconèixer la Seva veu i respondre-Li. Llavors Ell respon fidelment. En l'interludi gaudim de la Seva presència, obeïm i confiem. Crec que aquesta conversa continua és el que Pau fomentava quan va dir "pregueu constantment". O escoltem el Senyor o li expressem alguna cosa i esperem la Seva resposta. Aquest és la responsabilitat i goig de les nostres vides. Finalment, trobem que no podem viure sense el Senyor de la conversa. Simplement hem de pregar.

La pregària és indispensable per edificar i enfortir-nos. La nostra conversa amb Déu introdueix saviesa i transmet pau. Quan no sabem com procedir, la pregària és el pròxim pas raonable. És un alleujament. És fàcil. És repòs.

Parlar amb Déu i escoltar-Lo és la resposta natural a la nostra necessitat de tenir comunió amb Ell, ara mateix. Igual que les converses càndides de Tevya amb Déu en El violinista a la Teulada, parlem i escoltem al llarg del nostre dia habitual. El Senyor sempre ens crida i espera que el nostre focus canviï. Sovint m'he preguntat per què triguem tant a aprofundir en la relació. Quan ens apropem, ens trobem enmig d'Ell- La Resposta.