Proverbis 22:1-16
Proverbis 22:1-16 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
És millor bona fama que grans riqueses; caure en gràcia, que plata i or. Ric i pobre coincideixen en això: a tots dos els ha fet el Senyor. L’astut veu venir la malvestat i s’aixopluga, però l’incaut continua enllà i ho paga car. Venerar el Senyor és fruit de la humilitat: porta riquesa, honor i llarga vida. El camí del fals és ple d’espines i paranys: qui vol guardar la seva vida se n’aparta. Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà. El ric domina els pobres, el qui manlleva és esclau del creditor. Qui sembra injustícia recull desgràcies: la vara de la seva fúria es trencarà. Serà beneït el qui és generós, el qui dóna al pobre el seu pa. Fes fora l’insolent i se n’aniran les baralles: s’hauran acabat disputes i ofenses. El rei estima els nets de cor, és amic dels qui parlen amb gràcia. El Senyor vetlla per fer saber la veritat i descobreix l’engany del traïdor. Diu el gandul: «A fora hi ha un lleó! Ves si em matarà al mig del carrer!» La boca de la prostituta és un clot profund; hi caurà l’home amb qui el Senyor s’enutja. La niciesa s’arrapa al cor dels joves: una correcció ben donada els la traurà. Qui oprimeix el pobre, al final el veurà ric; qui dóna al ric, segur que s’empobrirà.
Proverbis 22:1-16 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Més val un bon nom que mol-tes riqueses, i la consideració, més que la plata i l’or. Ric i pobre són iguals: tots dos els ha fet el Senyor. El prudent veu el perill i s’amaga, però els incauts passen avant i ho paguen. El temor del Senyor és fruit de la humilitat; porta riquesa, honor i vida. Hi ha llaços i trampes al camí de l’home fals; qui vetlla la pròpia vida se n’allunya. Instrueix l’infant en el seu camí, i ni quan sigui vell no se n’apartarà. El ric es fa amo del pobre, i el qui manlleva es fa esclau del creditor. Qui sembra iniquitat recull desgràcia: la vara de la seva ira l’extingirà. El de mirada compassiva serà beneït, perquè comparteix el seu pa amb el necessitat. Expulsa el descregut i marxarà la discòrdia: s’acabaran els plets i les injúries. Qui estima la sinceritat de cor i és agraciat de llavis, té l’amistat del rei. Els ulls del Senyor protegeixen el coneixement, però confonen les paraules de l’insidiós. El gandul diu: “A fora hi ha un lleó! Em mataria al mig del carrer!” La boca de la forastera és un pou profund; hi caurà aquell contra qui el Senyor s’irriti. L’arrogància s’enganxa al cor del jove; la vara de la correcció la hi desen-ganxarà. Qui oprimeix el desvalgut en profit propi i obsequia el ric, acabarà en la po-bresa.