Jonàs 4:1-10
Jonàs 4:1-10 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Però això, a Jonàs no li va agradar gens, i es disgustà molt. I pregant Déu li digué: “Ah, Senyor; ¿no és això mateix el que jo em temia, quan era al meu país? Per això em volia prevenir fugint a Tarsis, perquè sabia que ets un Déu clement i ple de bondat, lent per a la ira i gran en misericòrdia, i que et repenses de fer el mal. Ara, doncs, Senyor, et prego que em treguis la vida, perquè, per a mi, ara és millor morir que no pas viure!” I el Senyor respongué: “¿Tens raó d’enutjar-te així?” Jonàs va sortir de la ciutat i es va aturar a la part oriental, i s’hi va fer una cabana i s’estava allà, assegut a l’om-bra, per observar què passaria a la ciutat. El Senyor Déu va preparar una planta perquè s’enfilés per damunt de Jonàs i li fes ombra sobre el cap, a fi que alleu-gerís el seu malestar; i Jonàs es va ale-grar força per aquella planta. Però l’endemà, a trenc d’alba, Déu va disposar que un cuc rosegués la planta, i aquesta es va assecar. Quan va sortir el sol, Déu va enviar un vent terral abrusador, i el sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, fins al punt que defallia i demanava la mort dient: “Em val més morir que seguir vivint!” Llavors Déu digué a Jonàs: “¿Tens raó d’enutjar-te així per culpa d’una planta?” Ell respongué: “I tant que tinc raó d’enutjar-me; fins i tot de demanar la mort!” I el Senyor li replicà: “Tu et dols per una planta que no has treballat ni l’has feta créixer, que en una nit ha brotat i en una nit ha desaparegut
Jonàs 4:1-10 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Jonàs s’ho va prendre molt malament. Tot enfurismat, va pregar així al Senyor: – Ah, Senyor, és ben bé això el que temia quan encara era al meu país. Per això em vaig afanyar a fugir a Tarsis. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal. I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure! El Senyor li va respondre: – ¿Et sembla bé d’enfurismar-te d’aquesta manera? Jonàs va sortir de la ciutat en direcció a llevant. Es va fer una cabana i s’estava allí, a l’ombra de la cabana, per veure què passaria a la ciutat. El Senyor-Déu va fer créixer, per damunt de Jonàs, una carbassera que li fes ombra sobre el cap i li calmés el mal humor. Jonàs se n’alegrà molt. Però l’endemà, a punta de dia, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: «Més em val morir que no pas viure.» Llavors Déu va preguntar a Jonàs: – ¿Et sembla bé d’enfurismar-te així per una carbassera? Jonàs va respondre: – Em sembla molt bé d’enfurismar-me. Més encara: morir, voldria! El Senyor va dir: – Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys!