Daniel 6:1-22
Daniel 6:1-22 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
i la reialesa va passar a Darius, el mede, que tenia seixanta-dos anys. Darius va creure oportú de nomenar cent vint sàtrapes per a administrar tot el seu reialme, i, per damunt d’ells, designà tres alts funcionaris. Daniel era un d’aquests tres. Els sàtrapes havien de donar compte de l’administració als tres alts funcionaris, per evitar al rei qualsevol perjudici. Daniel es distingia entre els alts funcionaris i els sàtrapes perquè estava dotat més que ningú, i el rei pensava posar-lo al capdamunt de tot el reialme. Per això els altres dos alts funcionaris i els sàtrapes cercaven algun motiu de queixa contra Daniel en l’administració del regne, però no van trobar-ne cap ni tampoc van trobar indicis de corrupció. Daniel era de tota confiança, i no el podien acusar de corrupció ni de negligència. Llavors aquells homes es van dir: «No trobarem res contra Daniel si no ho busquem en la religió del seu Déu.» Aquells alts funcionaris i sàtrapes van anar, doncs, tot seguit a trobar el rei per dir-li: – Que el rei Darius visqui per sempre! Tots els alts funcionaris del regne, els prefectes, els sàtrapes, els consellers i els governadors han acordat de redactar un decret reial que posi en vigor aquesta prohibició: “Durant trenta dies, ningú no podrà adreçar cap pregària a cap déu o a cap home, sinó tan sols a tu, oh rei; si ho fa, serà llançat a la fossa dels lleons.” Ara, doncs, oh rei, signa aquest decret i promulga aquesta prohibició; i que ningú no la pugui modificar, tal com exigeix la llei irrevocable dels medes i dels perses. El rei Darius va signar aquella prohibició. Quan Daniel va saber que havia estat signat aquell decret, entrà a casa seva. La casa tenia orientades les finestres de la cambra alta cap a Jerusalem, i allà tres vegades cada dia Daniel s’agenollava pregant i lloant el seu Déu; així ho havia fet sempre. Aquells homes, doncs, van anar-hi i van trobar Daniel pregant i suplicant al seu Déu. Tot seguit es presentaren al rei i li van recordar el seu decret. Li digueren: – ¿No vas signar una ordre prohibint durant trenta dies que ningú pregués a cap déu ni a cap home fora de tu, oh rei, sota pena de ser llançat a la fossa dels lleons? El rei els va respondre: – És cert, i segons la llei dels medes i dels perses el decret és irrevocable. Aleshores ells van exclamar davant el rei: – Doncs Daniel, un dels deportats de Judà, no fa cas de tu, oh rei, ni de la prohibició que vas signar: tres vegades al dia fa la seva pregària. El rei, en sentir-ho, es va entristir molt i es va proposar de salvar Daniel; fins a la posta del sol va fer els possibles per alliberar-lo. Però aquells homes l’anaren a trobar i li digueren: – Sàpigues, oh rei, que, segons la llei dels medes i els perses, tot decret reial, un cop promulgat, és irrevocable. Finalment el rei va ordenar que portessin Daniel i el tiressin a la fossa dels lleons. El rei li va dir: – El Déu que tu adores cada dia, et salvarà. Després van dur una pedra per tancar la boca d’aquella fossa; el rei la va segellar amb el seu anell i amb l’anell dels seus magnats, perquè ningú no pogués fer res a favor de Daniel. El rei va tornar al palau, va passar la nit en dejú, no es féu portar les concubines i no pogué dormir. A trenc d’alba es va llevar i se n’anà de pressa a la fossa dels lleons. Quan era a la vora, va cridar Daniel i li preguntà amb veu adolorida: – Daniel, servent del Déu viu, ¿el Déu que tu adores cada dia t’ha pogut salvar dels lleons? Llavors Daniel va parlar al rei. Li va dir: – Que el rei visqui per sempre!
Daniel 6:1-22 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Darius va decidir establir al front del reialme cent vint sàtrapes que el governessin. I com a caps seus tres ministres –un d’ells era Daniel– als quals havien de donar comptes els sàtrapes, a fi que el rei no fos perjudicat en res. Però Daniel es distingia per damunt d’aquests sàtrapes i ministres perquè posseïa un esperit superior, i el rei es proposava nomenar-lo visir de tot el regne. Llavors els ministres i els sàtrapes buscaren un pretext contra Daniel per acusar-lo d’algun afer d’estat, però no podien trobar cap motiu d’acusació ni cap falta, perquè ell era honrat i no el podien acusar de cap negligència ni de cap corrupció. Aleshores aquells homes es van dir: “No trobarem cap pretext contra aquest Daniel per poder-lo acusar, si no és que en trobem algun de relacionat amb la llei del seu Déu.” Els ministres i els sàtrapes, tot seguit van anar a trobar el rei i li van dir: “Llarga vida al rei Darius! Tots els ministres del regne, prefectes, sàtrapes, consellers i governadors, de mutu acord, aconsellen que es promul-gui un edicte reial per a posar en vigor aquesta interdicció: Qualsevol persona que en el termini de trenta dies dirigeixi una pregària a qualsevol déu o home fora de tu, oh rei, que sigui llançat a la fossa dels lleons. Ara, doncs, oh rei, estableix la inter-dicció i signa l’edicte perquè no pugui ser alterada, d’acord amb la llei de Mè-dia i de Pèrsia, que és irrevocable.” Davant d’això, el rei Darius va signar l’edicte d’interdicció. Quan Daniel va saber que l’edicte era confirmat es va retirar a casa seva i, obrint les finestres de la cambra alta orientades vers Jerusalem, es posava de genolls tres vegades al dia, pregant i lloant el seu Déu, tal com ho havia fet sempre. Llavors aquells homes s’hi van precipitar i van sorprendre Daniel pregant i suplicant el seu Déu. Tot seguit, es van presentar davant el rei per parlar-li del decret i li van dir: “¿No has signat una interdicció perquè qualsevol persona que en el termini de trenta dies dirigeixi una pregària a qual-sevol déu o home, fora de tu, oh rei, sigui llançat a la fossa dels lleons?” El rei respongué: “Així és confirmat, i se-gons la llei de Mèdia i de Pèrsia no pot ser revocat.” Aleshores ells van contestar davant el rei: “Aquell Daniel, que és del grup de deportats de Judà, no fa cas de tu, oh rei, ni de la interdicció que tu has signat, sinó que fa la seva pregària tres vegades al dia.” Quan va sentir això, el rei es va en-tristir molt i es va fer el propòsit de salvar Daniel. Fins a la posta de sol va estar buscant la manera de salvar-lo. Però aquells homes van acudir da-vant el rei i li van dir: “Ja saps, oh rei, que, segons la llei de Mèdia i de Pèrsia, cap interdicció o decret que el rei hagi confirmat no pot ser modificat.” Llavors el rei va ordenar que por-tessin Daniel, i el van llançar a la fossa dels lleons. I el rei digué a Daniel: “El teu Déu, a qui serveixes amb tanta perseverança, et salvarà!” Finalment van portar una pedra i la van posar sobre la boca de la fossa, i el rei la va segellar amb el seu anell i amb l’anell dels seus dignataris, a fi que la sentència de Daniel fos irrevocable. Després el rei es va retirar al seu palau i no va menjar res, a la nit, ni va deixar que entressin a la seva estança les dansarines, i no va poder dormir. El rei es va llevar de bon matí i va anar de pressa a la fossa dels lleons. Es va acostar a la fossa i va cridar Daniel amb una veu trista i li digué: “Daniel, servidor del Déu vivent, ¿el Déu que tu serveixes amb perseverança t’ha pogut salvar dels lleons?” Daniel respongué al rei: “Que tinguis llarga vida, oh rei! El meu Déu ha enviat el seu àngel i ha tancat la gola dels lleons i no m’han fet cap mal, perquè davant d’ell és patent la meva innocència, igual com da-vant teu, oh rei, ja que jo no he comès cap mal.”