Daniel 6:1-22

i la reialesa va passar a Darius, el mede, que tenia seixanta-dos anys. Darius va creure oportú de nomenar cent vint sàtrapes per a administrar tot el seu reialme, i, per damunt d’ells, designà tres alts funcionaris. Daniel era un d’aquests tres. Els sàtrapes havien de donar compte de l’administració als tres alts funcionaris, per evitar al rei qualsevol perjudici. Daniel es distingia entre els alts funcionaris i els sàtrapes perquè estava dotat més que ningú, i el rei pensava posar-lo al capdamunt de tot el reialme. Per això els altres dos alts funcionaris i els sàtrapes cercaven algun motiu de queixa contra Daniel en l’administració del regne, però no van trobar-ne cap ni tampoc van trobar indicis de corrupció. Daniel era de tota confiança, i no el podien acusar de corrupció ni de negligència. Llavors aquells homes es van dir: «No trobarem res contra Daniel si no ho busquem en la religió del seu Déu.» Aquells alts funcionaris i sàtrapes van anar, doncs, tot seguit a trobar el rei per dir-li: – Que el rei Darius visqui per sempre! Tots els alts funcionaris del regne, els prefectes, els sàtrapes, els consellers i els governadors han acordat de redactar un decret reial que posi en vigor aquesta prohibició: “Durant trenta dies, ningú no podrà adreçar cap pregària a cap déu o a cap home, sinó tan sols a tu, oh rei; si ho fa, serà llançat a la fossa dels lleons.” Ara, doncs, oh rei, signa aquest decret i promulga aquesta prohibició; i que ningú no la pugui modificar, tal com exigeix la llei irrevocable dels medes i dels perses. El rei Darius va signar aquella prohibició. Quan Daniel va saber que havia estat signat aquell decret, entrà a casa seva. La casa tenia orientades les finestres de la cambra alta cap a Jerusalem, i allà tres vegades cada dia Daniel s’agenollava pregant i lloant el seu Déu; així ho havia fet sempre. Aquells homes, doncs, van anar-hi i van trobar Daniel pregant i suplicant al seu Déu. Tot seguit es presentaren al rei i li van recordar el seu decret. Li digueren: – ¿No vas signar una ordre prohibint durant trenta dies que ningú pregués a cap déu ni a cap home fora de tu, oh rei, sota pena de ser llançat a la fossa dels lleons? El rei els va respondre: – És cert, i segons la llei dels medes i dels perses el decret és irrevocable. Aleshores ells van exclamar davant el rei: – Doncs Daniel, un dels deportats de Judà, no fa cas de tu, oh rei, ni de la prohibició que vas signar: tres vegades al dia fa la seva pregària. El rei, en sentir-ho, es va entristir molt i es va proposar de salvar Daniel; fins a la posta del sol va fer els possibles per alliberar-lo. Però aquells homes l’anaren a trobar i li digueren: – Sàpigues, oh rei, que, segons la llei dels medes i els perses, tot decret reial, un cop promulgat, és irrevocable. Finalment el rei va ordenar que portessin Daniel i el tiressin a la fossa dels lleons. El rei li va dir: – El Déu que tu adores cada dia, et salvarà. Després van dur una pedra per tancar la boca d’aquella fossa; el rei la va segellar amb el seu anell i amb l’anell dels seus magnats, perquè ningú no pogués fer res a favor de Daniel. El rei va tornar al palau, va passar la nit en dejú, no es féu portar les concubines i no pogué dormir. A trenc d’alba es va llevar i se n’anà de pressa a la fossa dels lleons. Quan era a la vora, va cridar Daniel i li preguntà amb veu adolorida: – Daniel, servent del Déu viu, ¿el Déu que tu adores cada dia t’ha pogut salvar dels lleons? Llavors Daniel va parlar al rei. Li va dir: – Que el rei visqui per sempre!