Fets dels Apòstols 27:33-44
Fets dels Apòstols 27:33-44 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Mentre esperaven que es fes de dia, Pau recomanava a tothom que pren-guessin aliment, i els deia: “Avui ja fa catorze dies que amb l’ànsia de l’es-pera esteu dejuns, sense haver menjat res. Per tant, us aconsello que mengeu, que això us ajudarà a salvar-vos. Ni un sol cabell de ningú de vosaltres no es perdrà.” Dit això, prengué pa, donà gràcies a Déu a la vista de tots, el partí i es posà a menjar. Tots es van animar i també van pren-dre aliment. I les persones que hi havia a la nau, eren dues-centes setanta-sis. Un cop tips, alleugeraren la nau, tirant el blat al mar. I quan es va fer de dia, no reconei-xien la terra, però van distingir una ba-dia amb la seva platja, i es van proposar varar allí la nau com poguessin. I deixant anar les àncores les abandonaren al mar, alhora que, afluixant els lligams dels timons i hissant al vent la vela del trinquet, enfilaven la nau cap a la platja. Però van ensopegar en un banc de sorra entre dues aigües i s’encallà la nau. Mentre la proa clavada a la sorra quedava immòbil, la violència de les ones desballestava la popa. La intenció dels soldats era de matar els presos a fi que cap d’ells no s’escapés nedant; però el centurió, que volia salvar Pau, va aturar l’intent i ordenà que els qui sabessin nedar es llancessin per la borda els primers i sortissin a terra, i els altres que ho fessin sobre tau-lons o qualsevol altre cosa de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.
Fets dels Apòstols 27:33-44 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Mentrestant s’anava fent de dia i Pau animava tothom a prendre aliment. Els deia: – Avui fa catorze dies que esteu a l’expectativa i els heu passat dejuns, sense menjar res. Us recomano, doncs, que prengueu aliment: el necessiteu per a salvar-vos. Ningú de vosaltres no perdrà ni un sol cabell. Havent dit això, prengué pa, digué l’acció de gràcies a Déu davant de tothom, el partí i començà a menjar. Llavors tots es van animar i prengueren aliment. En aquell vaixell, érem dues-centes setanta-sis persones. Quan hagueren menjat prou, van treure pes a la nau llençant el blat al mar. Quan es va fer de dia, no sabien identificar aquella terra; tan sols distingien una badia amb una platja i van determinar d’acostar-hi la nau. Van desfer les àncores i les abandonaren a la mar; afluixaren també els lligams dels timons, hissaren al vent la vela del trinquet i posaren proa cap a la platja, però van xocar contra un banc de sorra i la nau s’hi va encallar. La proa, clavada a la sorra, va quedar immòbil, mentre la popa s’anava desfent per la violència de les onades. Llavors els soldats, tement que algun dels presos s’escaparia nedant, van decidir matar-los. Però el centurió, que volia salvar Pau, es va oposar a la seva decisió i ordenà que es tiressin a l’aigua i guanyessin la costa, primer els qui sabien nedar, i després els altres, agafats a les fustes i desferres de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.