Fets dels Apòstols 27:13-44Comparteix

Fets dels Apòstols 27:13-44 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)

En això que es va girar el vent de migjorn i es van pensar que el seu pro-pòsit ja era un fet. Llevaren àncores i costejaren Creta. Però, poc després, des de l’illa es desfermà un vent huracanat, que en diuen Euraquiló, que va arrossegar la nau, i com que no se li podia fer front, ens vam deixar portar a la deriva. Quan vam passar a recer de l’illot anomenat Cauda, amb prou feines vam ser capaços de fer-nos amb el control del bot salvavides i hissar-lo a bord. Per mitjà d’amarres van cenyir la nau. Tement d’encallar en la Sirte, arria-ren l’ormeig i es deixaren anar a la deriva. Però com que érem batzegats furio-sament per la turmenta, l’endemà van alleugerir la nau. El tercer dia llençaren al mar, amb les seves pròpies mans, l’ormeig de la nau. Com que durant molts dies no vam veure ni el sol ni les estrelles, i el fort temporal no ens deixava, perdíem ja tota esperança de salvar-nos. Quan ja duien molt temps sense menjar, Pau es va posar al mig d’ells i digué: “Més hauria valgut, companys, que m’haguéssiu escoltat i no haver sor-tit de Creta; us hauríeu estalviat l’angú-nia i les pèrdues aquestes. Però ara us recomano que tingueu coratge, perquè, si bé la nau s’enfonsa-rà, ningú de vosaltres perdrà la vida, perquè aquesta nit se m’ha aparegut un missatger de Déu, a qui pertanyo i a qui serveixo, i m’ha dit: “No tinguis por, Pau; has de comparèixer davant el Cèsar, i tingues compte perquè Déu ha posat a les teves mans tots els qui naveguen amb tu.” Per tant, companys, tingueu coratge, que confio en Déu que tot serà tal com se m’ha anunciat; acabarem topant en alguna illa.” Quan arribà la catorzena nit que va-gàvem per l’Adriàtic, cap a mitjanit els mariners pressentien la proximitat d’al-guna terra. Van calar la sonda i amidava vint braces; una mica més endavant la van tornar a calar i amidava quinze braces. En prevenció que no topéssim en alguns esculls, van llançar quatre àncores de popa, i frisaven que es fes de dia. Però com sigui que els mariners, amb intenció de fugir de la nau, ja havien baixat el bot salvavides al mar pretextant que anaven a amollar les àncores de proa, Pau digué al centurió i als soldats: “Si aquests no es queden a la nau, vosaltres no us podreu salvar.” Llavors els soldats van tallar les amarres del bot i el deixaren caure. Mentre esperaven que es fes de dia, Pau recomanava a tothom que pren-guessin aliment, i els deia: “Avui ja fa catorze dies que amb l’ànsia de l’es-pera esteu dejuns, sense haver menjat res. Per tant, us aconsello que mengeu, que això us ajudarà a salvar-vos. Ni un sol cabell de ningú de vosaltres no es perdrà.” Dit això, prengué pa, donà gràcies a Déu a la vista de tots, el partí i es posà a menjar. Tots es van animar i també van pren-dre aliment. I les persones que hi havia a la nau, eren dues-centes setanta-sis. Un cop tips, alleugeraren la nau, tirant el blat al mar. I quan es va fer de dia, no reconei-xien la terra, però van distingir una ba-dia amb la seva platja, i es van proposar varar allí la nau com poguessin. I deixant anar les àncores les abandonaren al mar, alhora que, afluixant els lligams dels timons i hissant al vent la vela del trinquet, enfilaven la nau cap a la platja. Però van ensopegar en un banc de sorra entre dues aigües i s’encallà la nau. Mentre la proa clavada a la sorra quedava immòbil, la violència de les ones desballestava la popa. La intenció dels soldats era de matar els presos a fi que cap d’ells no s’escapés nedant; però el centurió, que volia salvar Pau, va aturar l’intent i ordenà que els qui sabessin nedar es llancessin per la borda els primers i sortissin a terra, i els altres que ho fessin sobre tau-lons o qualsevol altre cosa de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.

Fets dels Apòstols 27:13-44 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)

Es va aixecar aleshores brisa de migjorn, i, creient que podien assolir el seu objectiu, llevaren àncores i costejaren Creta de molt a prop. Però poc després es va girar del costat de l’illa una ventada forta que s’anomena gregalada; la nau fou arrossegada mar endins, i, no podent fer front al vent, ens vam abandonar a la deriva. Passant a frec d’una petita illa anomenada Cauda, amb prou feines poguérem apoderar-nos del bot. Després d’hissar-lo a bord, van lligar cordes tot al voltant del casc de la nau per reforçar-lo, com a mesura d’emergència; acabat, per por d’anar a encallar a la Sirte, van tirar a l’aigua l’àncora flotant. D’aquesta manera la nau va continuar anant a la deriva. Com que el temporal ens sacsejava furiosament, l’endemà començaren a desfer-se de la càrrega; i el tercer dia, els mariners, amb les pròpies mans, van llençar al mar l’aparell de la nau. Feia dies que no es veien ni el sol ni les estrelles, i teníem a sobre un gran temporal: anàvem perdent tota esperança de salvar-nos. Feia temps que no menjaven res. Llavors Pau es posà dret enmig d’ells i els digué: – Companys, més valia que m’haguéssiu fet cas i no haguéssim sortit de Creta; ens hauríem estalviat aquests mals i aquestes pèrdues. Però ara us exhorto a no desanimar-vos. La nau es perdrà, però ningú de vosaltres no hi deixarà la vida. Aquesta nit se m’ha aparegut un àngel del Déu a qui pertanyo i adoro, i m’ha dit: “Pau, no tinguis por: cal que compareguis davant el Cèsar. Déu et concedeix la vida de tots els qui van amb tu en aquest vaixell.” Per tant, estigueu animats, companys! Confio en Déu i sé que es complirà això que m’ha estat dit. Segur que anirem a parar en una illa! A la catorzena nit d’anar a la deriva per l’Adriàtic, els mariners, pels volts de mitjanit, van sospitar que ens acostàvem a terra. Llavors van calar la sonda, i donava una altura de vint braces. Una mica més enllà, donava una altura de quinze. Tement que no ens estavelléssim contra uns esculls, van tirar quatre àncores a popa i frisaven perquè es fes de dia. Però els mariners intentaven fugir del vaixell i ja arriaven el bot a la mar amb el pretext d’estendre les àncores de proa. Pau digué aleshores al centurió i als soldats: – Si aquests no es queden a la nau, no us salvareu pas. Llavors els soldats van tallar les cordes del bot i el deixaren caure a l’aigua. Mentrestant s’anava fent de dia i Pau animava tothom a prendre aliment. Els deia: – Avui fa catorze dies que esteu a l’expectativa i els heu passat dejuns, sense menjar res. Us recomano, doncs, que prengueu aliment: el necessiteu per a salvar-vos. Ningú de vosaltres no perdrà ni un sol cabell. Havent dit això, prengué pa, digué l’acció de gràcies a Déu davant de tothom, el partí i començà a menjar. Llavors tots es van animar i prengueren aliment. En aquell vaixell, érem dues-centes setanta-sis persones. Quan hagueren menjat prou, van treure pes a la nau llençant el blat al mar. Quan es va fer de dia, no sabien identificar aquella terra; tan sols distingien una badia amb una platja i van determinar d’acostar-hi la nau. Van desfer les àncores i les abandonaren a la mar; afluixaren també els lligams dels timons, hissaren al vent la vela del trinquet i posaren proa cap a la platja, però van xocar contra un banc de sorra i la nau s’hi va encallar. La proa, clavada a la sorra, va quedar immòbil, mentre la popa s’anava desfent per la violència de les onades. Llavors els soldats, tement que algun dels presos s’escaparia nedant, van decidir matar-los. Però el centurió, que volia salvar Pau, es va oposar a la seva decisió i ordenà que es tiressin a l’aigua i guanyessin la costa, primer els qui sabien nedar, i després els altres, agafats a les fustes i desferres de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.