FETS 27:13-44

En això que es va girar el vent de migjorn i es van pensar que el seu pro-pòsit ja era un fet. Llevaren àncores i costejaren Creta. Però, poc després, des de l’illa es desfermà un vent huracanat, que en diuen Euraquiló, que va arrossegar la nau, i com que no se li podia fer front, ens vam deixar portar a la deriva. Quan vam passar a recer de l’illot anomenat Cauda, amb prou feines vam ser capaços de fer-nos amb el control del bot salvavides i hissar-lo a bord. Per mitjà d’amarres van cenyir la nau. Tement d’encallar en la Sirte, arria-ren l’ormeig i es deixaren anar a la deriva. Però com que érem batzegats furio-sament per la turmenta, l’endemà van alleugerir la nau. El tercer dia llençaren al mar, amb les seves pròpies mans, l’ormeig de la nau. Com que durant molts dies no vam veure ni el sol ni les estrelles, i el fort temporal no ens deixava, perdíem ja tota esperança de salvar-nos. Quan ja duien molt temps sense menjar, Pau es va posar al mig d’ells i digué: “Més hauria valgut, companys, que m’haguéssiu escoltat i no haver sor-tit de Creta; us hauríeu estalviat l’angú-nia i les pèrdues aquestes. Però ara us recomano que tingueu coratge, perquè, si bé la nau s’enfonsa-rà, ningú de vosaltres perdrà la vida, perquè aquesta nit se m’ha aparegut un missatger de Déu, a qui pertanyo i a qui serveixo, i m’ha dit: “No tinguis por, Pau; has de comparèixer davant el Cèsar, i tingues compte perquè Déu ha posat a les teves mans tots els qui naveguen amb tu.” Per tant, companys, tingueu coratge, que confio en Déu que tot serà tal com se m’ha anunciat; acabarem topant en alguna illa.” Quan arribà la catorzena nit que va-gàvem per l’Adriàtic, cap a mitjanit els mariners pressentien la proximitat d’al-guna terra. Van calar la sonda i amidava vint braces; una mica més endavant la van tornar a calar i amidava quinze braces. En prevenció que no topéssim en alguns esculls, van llançar quatre àncores de popa, i frisaven que es fes de dia. Però com sigui que els mariners, amb intenció de fugir de la nau, ja havien baixat el bot salvavides al mar pretextant que anaven a amollar les àncores de proa, Pau digué al centurió i als soldats: “Si aquests no es queden a la nau, vosaltres no us podreu salvar.” Llavors els soldats van tallar les amarres del bot i el deixaren caure. Mentre esperaven que es fes de dia, Pau recomanava a tothom que pren-guessin aliment, i els deia: “Avui ja fa catorze dies que amb l’ànsia de l’es-pera esteu dejuns, sense haver menjat res. Per tant, us aconsello que mengeu, que això us ajudarà a salvar-vos. Ni un sol cabell de ningú de vosaltres no es perdrà.” Dit això, prengué pa, donà gràcies a Déu a la vista de tots, el partí i es posà a menjar. Tots es van animar i també van pren-dre aliment. I les persones que hi havia a la nau, eren dues-centes setanta-sis. Un cop tips, alleugeraren la nau, tirant el blat al mar. I quan es va fer de dia, no reconei-xien la terra, però van distingir una ba-dia amb la seva platja, i es van proposar varar allí la nau com poguessin. I deixant anar les àncores les abandonaren al mar, alhora que, afluixant els lligams dels timons i hissant al vent la vela del trinquet, enfilaven la nau cap a la platja. Però van ensopegar en un banc de sorra entre dues aigües i s’encallà la nau. Mentre la proa clavada a la sorra quedava immòbil, la violència de les ones desballestava la popa. La intenció dels soldats era de matar els presos a fi que cap d’ells no s’escapés nedant; però el centurió, que volia salvar Pau, va aturar l’intent i ordenà que els qui sabessin nedar es llancessin per la borda els primers i sortissin a terra, i els altres que ho fessin sobre tau-lons o qualsevol altre cosa de la nau. Així tots van arribar a terra sans i estalvis.