1 Samuel 30:1-24
1 Samuel 30:1-24 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Quan, el tercer dia, David i els seus homes arribaren a Siclag, es van trobar que els amalequites havien fet una incursió al Nègueb i a Siclag, i Siclag havia estat atacada i incendiada. No havien mort ningú, però havien fet captives les dones i tots els altres, petits i grans, i se’ls havien endut. Així, doncs, quan David i els seus homes van arribar a la població, la van trobar incendiada. Les seves dones, els seus fills i les seves filles havien estat enduts captius. Tant David com els homes que l’acompanyaven es posaren a plorar fent grans lamentacions, fins que ja no els quedaven més forces per a plorar. També les dues dones de David, Ahinóam de Jizreel i Abigail, la muller de Nabal, de Carmel, havien estat capturades. David es trobava en una situació molt delicada, perquè la tropa parlava d’apedregar-lo, afligits com estaven pensant en els seus fills i filles. Però, amb l’ajut del Senyor, el seu Déu, David va reprendre coratge i va dir al sacerdot Abiatar, fill d’Ahimèlec: – Porta’m l’efod. Abiatar va portar-li l’efod, i David va consultar el Senyor: – Haig de perseguir aquesta banda? Els atraparé? El Senyor li va respondre: – Persegueix-la. L’atraparàs i alliberaràs els captius. Immediatament, David, amb els sis-cents homes que l’acompanyaven, es va posar en marxa i van arribar al torrent de Bessor. D’allí, David va continuar la persecució amb quatre-cents homes; els altres dos-cents, massa cansats per a travessar el torrent, es van quedar allà. Llavors van trobar un egipci perdut en ple camp i el portaren a David. Li van donar pa per a menjar i aigua per a beure, un pa de figues seques i dos raïms de panses. Amb el menjar, va reanimar-se. Feia tres dies i tres nits que no menjava ni bevia res. David li preguntà: – De qui ets i d’on ets, tu? Respongué: – Sóc un jove egipci, esclau d’un amalequita. El meu amo em va deixar abandonat fa tres dies, perquè estava malalt. Havíem fet una incursió al Nègueb dels quereteus, al de Judà i al de Caleb, i vam incendiar Siclag. David li va demanar: – Em guiaràs fins aquesta banda? Ell va respondre: – Jura’m per Déu que no em mataràs ni em posaràs en mans del meu amo, i jo et guiaré fins aquesta banda. L’hi va guiar, doncs. Els amalequites estaven escampats per tota la contrada, menjant, bevent i ballant, per celebrar el gran botí pres al país dels filisteus i al país de Judà. L’atac de David va durar des de trenc d’alba fins al vespre de l’endemà. No se’n va escapar ni un, llevat de quatre-cents joves que van muntar en els seus camells i pogueren fugir. David va recuperar tot el que els amalequites havien capturat, i també les seves dues dones. No faltava ningú, ni petits ni grans, ni fills ni filles, ni res del botí ni del que s’havien endut. David ho va recuperar tot. Va prendre als amalequites tots els seus ramats d’ovelles i vaques. Se’ls van endur davant l’altre bestiar i cridaven: – És el botí de David! David va arribar al torrent de Bessor, on s’havien quedat aquells dos-cents homes que estaven massa fatigats per a seguir-lo. Van sortir a rebre David i la seva gent. David s’avançà a saludar-los. Llavors tots els dolents i mesquins d’entre els qui l’havien acompanyat digueren: – Com que aquests no han vingut amb nosaltres, no els hem de donar res del botí que hem recuperat. Només la dona i els fills: que els prenguin i se’n vagin. Però David digué: – Germans, no podeu disposar així del que el Senyor ens ha concedit. Ell ens ha protegit i ha fet caure a les nostres mans la banda d’amalequites que ens havia atacat. Qui us pot donar la raó? Tanta part ha de tenir en el botí qui va al combat com qui guarda el bagatge.
1 Samuel 30:1-24 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Al cap de tres dies, David i els seus homes van arribar a Siclag, i es van trobar que els amalequites havien fet una incursió al Nègueb i contra Siclag; havien desolat Siclag i l’havien incendiat. S’havien endut presoneres les dones i tots el qui estaven allí, des del més petit fins al més gran. No van matar ningú, només se’ls van endur i van se-guir el seu camí. Quan David i els seus homes van arri-bar a la ciutat, veieren que l’havien incendiada i que les seves dones, els seus fills i les seves filles, havien estat enduts captius. Llavors David i la gent que anava amb ell es van posar a plorar a crits, fins que no els van quedar forces per a plorar més. També les dues mullers de David van ser fetes presoneres, Ahinóam, la jiz-reelita, i Abigaïl, la que fou muller de Nabal, la carmelita. David es va trobar en una situació molt greu, perquè la tropa parlava d’apedregar-lo, ja que tots tenien l’amargor a l’ànima, cadascú pels seus fills i per les seves filles. Però David es va enfortir en el Senyor, el seu Déu. Llavors David digué al sacerdot Abiatar, fill d’Ahimèlec: “Et prego que em portis l’efod.” I Abiatar li va portar l’efod. David va consultar el Senyor: “¿Haig de perseguir aquests bandits? ¿Els po-dré atrapar?” La resposta fou: “Persegueix-los, perquè és segur que els atraparàs i alliberaràs els [presoners].” David va continuar la persecució amb els sis-cents homes que l’acompanyaven i van arribar al torrent de Bessor, on es van quedar alguns ressagats. David va continuar la persecució amb quatre-cents homes, ja que eren dos-cents els que es van quedar, perquè estaven massa cansats per a travessar el torrent de Bessor. Van trobar un egipci perdut al camp i el van portar a David. Li van donar pa perquè mengés i aigua perquè begués. També li van donar un tros de pa de figues seques i dos raïms de panses. Després de menjar es va reanimar, perquè feia tres dies i tres nits que no menjava pa ni bevia aigua. Llavors David li preguntà: “De qui ets tu i d’on véns?” Ell respongué: “Sóc un criat egipci, servent d’un amalequita. El meu amo em va deixar abandonat fa tres dies, perquè em vaig posar malalt. Havíem fet una incursió al Nègueb dels quereteus, i al de Judà, i també contra el Nègueb de Caleb, i vam calar foc a Siclag.” David li va preguntar: “¿Em podries guiar fins a on són aquells bandits?” Ell respongué: “Jura’m per Déu que no em mataràs, ni em posaràs a les mans del meu amo, i jo et guiaré a on és aquella gent.” Els va guiar allà i els van trobar escampats per tot el camp, menjant, bevent i cantant, per l’abundant botí que havien pres de la terra dels filisteus i de Judà. David els va atacar des del crepuscle fins al capvespre de l’endemà, sense que se n’escapés ni un, llevat de quatre-cents joves que van fugir muntats en camells. David va rescatar tot el que els ama-lequites havien pres, incloses les seves dues mullers. No els va faltar res, ni petit ni gran, ni fills ni filles, ni despulles, ni res de tot el que els havien robat. David ho va recuperar tot. A més, els va prendre tots els ramats d’ovelles i vaques. Ho van presentar tot al seu davant i deien: “Aquest és el botí de David!” Després David va tornar on eren els dos-cents homes que, per estar massa cansats per continuar amb ell, s’havien quedat prop del torrent de Bessor. Van sortir a rebre David i els seus homes, i quan va arribar David el van aclamar. Llavors, una colla d’homes dolents i de mala voluntat d’entre els qui havien anat amb David van dir: “Ja que no han vingut amb nosaltres, no els donarem res del botí que hem rescatat. Només a cadascú la seva dona i els fills, perquè els prenguin i se’n vagin.” Però David digué: “No feu això, germans meus, amb allò que ens ha conce-dit el Senyor, que ens ha guardat i ens ha posat a les mans aquells bandits que ens havien atacat. Qui us donarà la raó en aquest cas? Perquè, la part del qui baixa al combat ha de ser igual a la del qui es queda a guardar el bagatge; ho han de compartir per igual.”