1 Samuel 2:1-26
1 Samuel 2:1-26 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Llavors Anna va fer aquesta pregària: “El meu cor s’alegra en el Senyor. Ell m’ha fet alçar el front; la meva boca es burla dels meus enemics, perquè gaudeixo de la teva sal-vació. Ningú no és sant com el Senyor, perquè no n‘hi ha cap fora de tu, ni tampoc no hi ha cap roca com el nostre Déu. No incrementeu les paraules arro-gants, que s’aparti de la vostra boca la insolència; perquè el Senyor és un Déu que tot ho sap, i a ell pertoca sospesar les accions. L’arc dels poderosos s’ha trencat, però els febles s’han fet forts. Els qui anaven farts es lloguen per un tros de pa, mentre que els qui tenien fam ja no en tenen. Fins l’estèril ha infantat set vegades, mentre que l’abundosa en fills s’emmusteeix. El Senyor és qui fa morir i qui fa viure, qui fa baixar al país dels morts i qui en fa sortir. És el Senyor qui empobreix i qui enriqueix, qui abat i qui exalça, qui aixeca de la pols l’indefens i fa alçar el pobre de la immundícia per fer-los seure entre els prínceps, i els farà heretar un tron de glòria. Perquè són del Senyor els fonaments de la terra, i damunt d’ells ha assentat el món. Ell guarda els passos dels seus fidels, però els impius emmudiran en les tenebres, perquè l’home no triomfarà per la força. Els adversaris del Senyor seran aterrats, des del cel tronarà damunt seu. El Senyor jutjarà els confins de la terra, donarà la victòria al seu rei, i alçarà el front del seu Ungit.” Elcanà va tornar a Ramà, a casa seva, i el noi es va quedar servint el Senyor, sota la vigilància del sacerdot Elí. Els fills d’Elí eren uns malvats que no reconeixien el Senyor ni les obligacions dels sacerdots en-vers el poble. Quan algú oferia un sacri-fici, venia el mosso del sacerdot, mentre es coïa la carn, amb la forquilla de tres pues a la mà, picava de la cassola, de l’olla, de la caldera, o de la perola, i tot el que treia amb la forquilla, el sacerdot s’ho queda-va per a ell. Així ho feien amb tots els israelites que acudien allà, a Siló. També abans que cremessin el sagí, venia el mosso del sacerdot i deia a l’home que oferia el sacrifici: “Dóna’m carn per a rostir-la per al sacerdot, perquè no t’acceptarà carn cuita, sinó crua.” I si l’home li contestava: “Que cre-min primer el sagí, i després agafaràs el que vulguis”, li responia: “No; me l’has de donar ara mateix, si no te la prendré per la força.” El pecat que cometien aquells joves era molt greu davant el Senyor, perquè menyspreaven les ofrenes al Senyor. El jove Samuel servia davant el Senyor, cenyit amb un efod de lli. La seva mare cada any li feia una túnica petita que li portava quan pujava amb el seu marit a oferir el sacrifici anual. Aleshores Elí beneïa Elcanà i la seva muller dient: “Que el Senyor et doni descendència d’aquesta dona, a canvi del que va demanar al Senyor.” Després se’n tornaven a casa seva. Efectivament, el Senyor va visitar Anna i ella va concebre i va infantar tres fills i dues filles, mentre Samuel creixia prop del Senyor. Elí era ja molt vell, i s’assabentà de tot el que feien el seus fills a Israel i que, fins i tot, cohabitaven amb les dones que servien a la porta del Tabernacle de Reunió, i els digué: “Per què us comporteu d’aquesta manera, que de tot el poble haig de sentir parlar de les vostres males accions? No, fills meus, que no són bons els rumors que sento; esteu provocant que el poble del Senyor prevariqui. Si un home peca contra un altre home, Déu el jutjarà, però si l’home peca contra el Senyor, qui intercedirà per ell?” Però ells no volien escoltar la veu del seu pare, perquè el Senyor havia decidit treure’ls la vida. Mentrestant, el jove Samuel anava creixent i es feia agradable tant al Senyor com als homes.
1 Samuel 2:1-26 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Després Anna va pregar així: – Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell. La meva boca es riu dels enemics, sóc feliç perquè ell m’ha salvat. Ningú no és sant com el Senyor, no hi ha roca semblant al nostre Déu: ningú no és Déu fora d’ell. No digueu tantes paraules arrogants, que de la boca no us surtin insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions. L’arc dels valents s’esmicola, mentre els covards s’armen de valor. S’han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre decau la qui era fecunda. És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora. És el Senyor qui dóna pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós. El Senyor sosté els fonaments de la terra, damunt d’ells ha assentat el món. Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força. El Senyor desconcerta els enemics, l’Altíssim, des del cel, els fa sentir el tro. El Senyor judica el món d’un cap a l’altre, dóna la victòria al seu rei, alça el front del seu Ungit. Després Elcanà va tornar-se’n a Ramà, a casa seva. El noi vivia al servei del Senyor, a les ordres del sacerdot Elí. Però els fills d’Elí eren uns desvergonyits. No respectaven el Senyor ni complien les obligacions dels sacerdots amb el poble. Quan algú oferia una víctima, mentre es coïa la carn, venia un criat del sacerdot amb la forquilla grossa a la mà, l’enfonsava a la cassola, a l’olla o a la caldera, i tot el que treia, s’ho quedava el sacerdot. Així ho feien amb tots els israelites que acudien a Siló. Pitjor encara! Abans que el sacerdot cremés per al Senyor el greix de la víctima, venia el criat i deia a l’home que oferia el sacrifici: «Dóna’m carn, que l’haig de rostir per al sacerdot. Ha de ser crua; cuita, no te la voldrà.» Si aquell home li deia: «Que cremin primer el greix, i després pren tot el que et faci goig», el criat li responia: «No, dóna-me-la ara mateix o te la prenc per força.» El pecat dels fills d’Elí era molt greu als ulls del Senyor, perquè tractaven sense respecte els sacrificis que li eren oferts. Quant a Samuel, servia dins el santuari del Senyor. El noi anava vestit amb una túnica de lli. Cada any, la seva mare li teixia un mantellet i l’hi portava, quan pujava a Siló amb el seu marit per oferir el sacrifici anyal. Elí va beneir Elcanà i la seva muller, dient: – Que el Senyor et doni descendència d’aquesta dona, en recompensa d’aquell que va ser donat com a ofrena al Senyor. I se’n tornaren al seu poble. El Senyor va afavorir Anna, i aquesta tingué tres fills més i dues filles. El noi Samuel creixia davant el Senyor. Elí ja era molt vell. Sentia a dir tot el que els seus fills feien a la gent d’Israel i com jeien amb les dones que s’agrupaven a l’entrada de la tenda del trobament. Elí els deia: – Per què feu aquestes maldats que sento comentar a tot el poble? No, fills meus, les notícies que m’arriben no són bones: vosaltres feu pecar el poble del Senyor. Si un home peca contra un altre home, Déu serà el seu mitjancer; però si un home peca contra el Senyor, qui li farà de mitjancer? Però ells no feien cas del que deia el seu pare. El Senyor havia decidit que morissin. Entretant, el noi Samuel s’anava fent gran i creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes.