1 Samuel 2:1-26

Després Anna va pregar així: – Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell. La meva boca es riu dels enemics, sóc feliç perquè ell m’ha salvat. Ningú no és sant com el Senyor, no hi ha roca semblant al nostre Déu: ningú no és Déu fora d’ell. No digueu tantes paraules arrogants, que de la boca no us surtin insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions. L’arc dels valents s’esmicola, mentre els covards s’armen de valor. S’han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre decau la qui era fecunda. És el Senyor qui dóna mort o vida, qui fa baixar al país dels morts o en treu fora. És el Senyor qui dóna pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos i donar-li possessió d’un soli gloriós. El Senyor sosté els fonaments de la terra, damunt d’ells ha assentat el món. Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força. El Senyor desconcerta els enemics, l’Altíssim, des del cel, els fa sentir el tro. El Senyor judica el món d’un cap a l’altre, dóna la victòria al seu rei, alça el front del seu Ungit. Després Elcanà va tornar-se’n a Ramà, a casa seva. El noi vivia al servei del Senyor, a les ordres del sacerdot Elí. Però els fills d’Elí eren uns desvergonyits. No respectaven el Senyor ni complien les obligacions dels sacerdots amb el poble. Quan algú oferia una víctima, mentre es coïa la carn, venia un criat del sacerdot amb la forquilla grossa a la mà, l’enfonsava a la cassola, a l’olla o a la caldera, i tot el que treia, s’ho quedava el sacerdot. Així ho feien amb tots els israelites que acudien a Siló. Pitjor encara! Abans que el sacerdot cremés per al Senyor el greix de la víctima, venia el criat i deia a l’home que oferia el sacrifici: «Dóna’m carn, que l’haig de rostir per al sacerdot. Ha de ser crua; cuita, no te la voldrà.» Si aquell home li deia: «Que cremin primer el greix, i després pren tot el que et faci goig», el criat li responia: «No, dóna-me-la ara mateix o te la prenc per força.» El pecat dels fills d’Elí era molt greu als ulls del Senyor, perquè tractaven sense respecte els sacrificis que li eren oferts. Quant a Samuel, servia dins el santuari del Senyor. El noi anava vestit amb una túnica de lli. Cada any, la seva mare li teixia un mantellet i l’hi portava, quan pujava a Siló amb el seu marit per oferir el sacrifici anyal. Elí va beneir Elcanà i la seva muller, dient: – Que el Senyor et doni descendència d’aquesta dona, en recompensa d’aquell que va ser donat com a ofrena al Senyor. I se’n tornaren al seu poble. El Senyor va afavorir Anna, i aquesta tingué tres fills més i dues filles. El noi Samuel creixia davant el Senyor. Elí ja era molt vell. Sentia a dir tot el que els seus fills feien a la gent d’Israel i com jeien amb les dones que s’agrupaven a l’entrada de la tenda del trobament. Elí els deia: – Per què feu aquestes maldats que sento comentar a tot el poble? No, fills meus, les notícies que m’arriben no són bones: vosaltres feu pecar el poble del Senyor. Si un home peca contra un altre home, Déu serà el seu mitjancer; però si un home peca contra el Senyor, qui li farà de mitjancer? Però ells no feien cas del que deia el seu pare. El Senyor havia decidit que morissin. Entretant, el noi Samuel s’anava fent gran i creixia en bondat, tant davant el Senyor com davant els homes.