Marc 9:14-29

Quan van arribar on eren els altres deixebles, veieren una gentada al seu voltant i uns mestres de la Llei que discutien amb ells. Tota la gent, sorpresos de veure Jesús, anaren corrents a saludar-lo. Jesús els preguntà: – Què discutíeu amb ells? Un de la gent li respongué: – Mestre, t’he portat el meu fill, posseït d’un esperit que el priva de parlar. Quan se n’apodera, sigui on sigui, el tira per terra, i el noi treu bromera, cruix de dents i es queda rígid. He dit als teus deixebles que l’hi traguessin, però no han pogut. Jesús els diu: – Generació descreguda! Fins quan hauré d’estar amb vosaltres? Fins quan us hauré de suportar? Porteu-me el noi. Ells l’hi portaren. Així que l’esperit veié Jesús, provocà convulsions al noi; el noi caigué a terra i es rebolcava traient bromera. Jesús preguntà al seu pare: – Quant de temps fa que li passa això? Ell contestà: – Des de petit. Sovint l’ha tirat al foc i a l’aigua per matar-lo. Però si pots fer-hi res, tingues compassió de nosaltres, ajuda’ns! Jesús li respongué: – Em dius si puc fer-hi res... Tot és possible al qui creu. A l’instant el pare del noi exclamà: – Crec, però ajuda la meva poca fe! Jesús, veient que hi acudia més gent, increpà l’esperit maligne amb aquestes paraules: – Esperit mut i sord, jo t’ho mano: surt d’aquest noi i no hi tornis a entrar més. Llavors l’esperit va sortir enmig de xiscles i de grans convulsions, i el noi quedà com mort: tothom deia que ja no vivia. Però Jesús el va prendre per la mà, el va aixecar i el noi es posà dret. Un cop a casa tots sols, els seus deixebles li preguntaven: – Com és que nosaltres no l’hem pogut treure? Ell els va respondre: – Esperits d’aquesta mena només es poden treure amb la pregària.