Jonàs 4:1-10

Jonàs s’ho va prendre molt malament. Tot enfurismat, va pregar així al Senyor: – Ah, Senyor, és ben bé això el que temia quan encara era al meu país. Per això em vaig afanyar a fugir a Tarsis. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal. I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure! El Senyor li va respondre: – ¿Et sembla bé d’enfurismar-te d’aquesta manera? Jonàs va sortir de la ciutat en direcció a llevant. Es va fer una cabana i s’estava allí, a l’ombra de la cabana, per veure què passaria a la ciutat. El Senyor-Déu va fer créixer, per damunt de Jonàs, una carbassera que li fes ombra sobre el cap i li calmés el mal humor. Jonàs se n’alegrà molt. Però l’endemà, a punta de dia, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: «Més em val morir que no pas viure.» Llavors Déu va preguntar a Jonàs: – ¿Et sembla bé d’enfurismar-te així per una carbassera? Jonàs va respondre: – Em sembla molt bé d’enfurismar-me. Més encara: morir, voldria! El Senyor va dir: – Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys!