Respira Passió Espiritual en el Teu MatrimoniMostra

"Casat com un monjo" No és cert que moltes discussions maritals es deriven d'una decepció amb els nostres cònjuges? Volem que siguin alguna cosa en concret o que facin una cosa en particular o aconseguir quelcom i ells o no ho són o no ho fan, i ens sap greu per nosaltres. Realment volem que ens estimin com Déu ens estima. Esperem d'ells que sàpiguen exactament quan hem tingut un dia dur; que sàpiguen que estem dissimulant quan diem , "No et preocupis. No és res greu. No necessito res especial "; que sàpiguen que necessitem que siguin forts o tendres, que cedeixen o es mantinguin ferms, només perquè és el que necessitem que facin. Si realment ens estimen, ho haurien de saber, no? Sigues honest: No et sents així de vegades? I cal reconèixer que això és una càrrega impossible per a un cònjuge humà, no? Però i què passaria si vaig buscar un "matrimoni monacal"? I què si vaig decidir dependre només de Déu, no esperant res del meu cònjuge sinó depenent enterament de Déu per a totes les meves necessitats, incloent-hi les emocionals i relacionals? Aleshores, en comptes de sentir ressentiment pel que el meu cònjuge no fa, quedaria aclaparat (en un bon sentit) per cada petita cosa que ell/ella fa. Quedaria ple de gratitud en comptes de ressentiment. No és exactament l'oposat el que passa en el matrimoni? Quan estàs sortint amb algú i fa alguna cosa maca per a tu, penses: Genial! Si t'hi cases i no arriba a un cert llindar de capacitat per a donar, penses: Això és tot el que té per a mi? De debò? Això és el perquè vull un "matrimoni monacal", amb els beneficis d'estar casat amb una dona de Déu, però amb una actitud de monjo, no esperant res, depenent de Déu, i per tant estant genuïnament agraït per qualsevol cosa amb la que la meva esposa escull beneir-me. *Veus la teva actitud plena de gratitud, o plena de ressentiment? Com el fet de tenir un "matrimoni monacal" millora la teva relació amb el teu cònjuge?