Titus 1:1-9
Titus 1:1-9 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Pau, servidor de Déu i enviat de Crist Déu per a conduir els esco-llits de Déu a la fe i al coneixement de la veritat, que s’acorda amb la pietat, quant a l’esperança de vida eterna promesa per aquell qui no menteix, Déu, abans que el temps existís, però que, en arribar el moment apro-piat, ha manifestat la seva paraula per mitjà de la predicació, que m’ha estat confiada, segons ha disposat Déu, el nostre Salvador. A Titus, veritable fill en la fe mútua: gràcia i pau de part de Déu, Pare, i de Crist Jesús, el nostre Salvador. Et vaig deixar a Creta per tal que acabessis d’organitzar el que faltava i establissis ancians en cada població, seguint les ordres que et vaig donar: que siguin persones de les quals no es tinguin queixes, casats una sola vegada, que tinguin fills creients, no titllats de llibertins ni de rebels. Pel fet de ser administrador dels dons de Déu, cal que l’ancià sigui un home irreprensible; no ha de ser arrogant, ni irascible, ni bevedor, ni busca-raons, ni avariciós; ha de ser hospitalari, amant del bé, assenyat, de conducta recta, honest, un home serè diligent en l’autèntica doctrina, con-forme a l’ensenyança, a fi que sigui ca-paç tant d’exhortar amb bons consells com de refutar els qui contradiuen.
Titus 1:1-9 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Pau, servent de Déu, apòstol de Jesu-crist, enviat per a conduir els elegits de Déu a la fe i al coneixement de la veritat manifestada en la pietat, en virtut de l’esperança de la vida eterna, promesa des d’abans dels segles per Déu, que no menteix. En els temps fixats, ell ha fet conèixer la seva paraula per la predicació que m’ha estat confiada; així ho ha disposat Déu, salvador nostre. A tu, Titus, fill veritable en la fe que tenim en comú, et desitjo la gràcia i la pau de part de Déu Pare i de Jesucrist, el nostre salvador. Et vaig deixar a Creta perquè acabessis d’organitzar el que faltava i designessis els qui han de presidir la comunitat en cada ciutat, segons les instruccions que et vaig donar. Els qui presideixen la comunitat han de ser irreprensibles i marits d’una sola muller; els seus fills han de ser creients, i no els han de poder acusar de dissoluts o rebels. Cal, en efecte, que el pastor d’una església sigui irreprensible, ja que és administrador de la casa de Déu: no ha de ser presumptuós, ni irascible, ni donat al vi, ni violent, ni amic de negocis bruts; ben al contrari, ha de ser acollidor, amic del bé, assenyat, just, íntegre, amo de si mateix, fermament adherit a la doctrina autèntica que és conforme a l’ensenyament rebut. Així serà capaç d’exhortar amb una doctrina sana i de refutar els qui la contradiuen.