Romans 4:1-25
Romans 4:1-25 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Què direm, doncs, que va aconseguir Abraham, el nostre pare segons la carn? Perquè si Abraham fou justificat per les obres, té motiu d’estar-ne ufanós, si bé no davant Déu. Però, què diu l’Escriptura? Abraham va confiar en Déu, i li fou comptat com a justícia. Ara bé, al qui fa una obra no se li compta el salari com una gratificació, sinó com a paga d’un deute, mentre que al qui no fa cap obra, però creu en aquell qui restableix el pecador, la seva fe li és comptada com a justícia; com també David proclama la felicitat de l’home a qui Déu atribueix la justícia a part de les obres: “Feliç aquell qui té la culpa es-borrada, i el seu pecat ben tapat. Feliç l’home a qui el Senyor no li té en compte el pecat.” ¿Proclama, doncs, la benaurança dels jueus només, o també la dels no jueus? Hem dit que la fe fou comptada a Abraham com a justícia, i preguntem: Quan li fou comptada? ¿Quan era ja circumcidat o quan encara no era cir-cumcidat? No pas quan ja era circum-cidat, sinó quan encara no ho era. I va rebre el senyal de la circumcisió com a segell de la justícia concedida per la fe que tenia abans de circumcidar-se; així esdevingué pare de tots els creients no circumcidats, de manera que també ells fossin comptats entre els justos, i pare dels circumcidats que no es limiten únicament a ser-ho, sinó que, a més, segueixen el camí de la fe que tenia el nostre pare Abraham quan encara no era circumcidat. La promesa feta a Abraham i als seus descendents, d’obtenir per herència el món, no va ser feta sota l’observança de la Llei, sinó en virtut de la justícia que prové de la fe. De manera que, si els hereus fossin els sotmesos a la Llei, la fe resultaria inútil i la promesa no tindria motiu de ser. De fet, la Llei pressuposa un càstig, mentre que on no hi ha Llei no pot haver-hi transgressió. És per això que la promesa depèn de la fe, a fi que, tenint per base el favor gratuït, la promesa quedi assegurada a tota la descendència, no sols la que se-gueix la Llei, sinó també la que segueix la fe d’Abraham, que és pare de tots nosaltres, tal com diu l’Escriptura: “T’he cons-tituït pare de molts pobles.” Ho és da-vant d’aquell en qui va dipositar la con-fiança, el Déu que fa reviure els morts i crida el no-existent a l’existència. Ell, esperant quan semblava no ha-ver-hi esperança, va creure Déu i així esdevingué pare de molts pobles, tal com diu l’Escriptura: “Així serà la teva descendència.” La seva fe no es va afeblir quan veia el seu cos, de quasi cent anys, ja consumit i l’esmorteïment del si de Sara per a concebre; davant la promesa de Déu, no va titubejar per incredulitat, al contrari, s’enfortí amb la fe, donant glòria a Déu, plenament convençut que ell és prou poderós per a complir allò que ha promès. Per això “li fou comptat com a jus-tícia”. I aquest “li fou comptat” no va ser només escrit per a ell, sinó que també a nosaltres ens serà comptat, els qui creiem en aquell qui ha fet ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, que fou lliurat pels nostres pecats i ressuscitat per donar-nos la justificació.
Romans 4:1-25 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
I què direm, doncs, d’Abraham, el pare del nostre llinatge? Si hagués estat fet just en virtut de les seves obres, hauria tingut motius de gloriar-se’n, però no davant de Déu. En efecte, diu l’Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia . Al qui ha fet alguna obra, no li compten el salari com un regal sinó com a paga d’un deute; mentre que al qui no ha fet cap obra, però creu en aquell qui fa justos els qui eren dolents, Déu li compta la seva fe com a justícia. També David proclama feliç l’home que Déu compta com a just al marge de les obres, i diu: Feliços els qui han vist perdonades les seves faltes i coberts per un vel els seus pecats! Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte el pecat! Tanmateix, les paraules d’aquesta benaurança, ¿s’apliquen només als circumcisos, o també als incircumcisos? Hem dit que Déu va comptar la fe d’Abraham com a justícia. Però, ¿quan la hi va comptar: abans o després de la seva circumcisió? Va ser quan encara era incircumcís. Precisament Abraham va rebre la circumcisió com a signe i segell de la justícia que havia obtingut per la fe ja abans de circumcidar-se. I així ell és pare de tots els qui creuen: dels incircumcisos, a qui Déu ha comptat la fe com a justícia, i també dels circumcisos que, a més de ser-ho, segueixen les petjades de la fe que el nostre pare Abraham ja tenia abans de la circumcisió. Abraham i la seva descendència no van rebre la promesa de posseir en herència el món en virtut de la Llei, sinó en virtut de la justícia que s’obté per la fe. De fet, si els hereus ho fossin en virtut de la Llei, la fe no seria res, i la promesa quedaria anul·lada; perquè la Llei provoca la indignació divina mentre que, on no hi ha Llei, tampoc no hi ha transgressió. Així, doncs, els hereus ho són en virtut de la fe, per pura gràcia. D’aquesta manera la promesa és vàlida per a tota la descendència, no tan sols per als qui viuen sota la Llei, sinó també per als qui participen de la fe d’Abraham, que és pare de tots nosaltres, tal com diu l’Escriptura: T’he fet pare d’una multitud de pobles ; i ho és davant de Déu, en qui va creure: el Déu que fa reviure els morts i crida a l’existència allò que no existia. Esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles, d’acord amb el que diu l’Escriptura: Així serà la teva descendència . Abraham no va defallir en la fe tot i saber que, als seus quasi cent anys, ja tenia el cos esmorteït, com mortes estaven les entranyes de Sara. Al contrari, davant la promesa de Déu, no es deixà endur per la incredulitat, sinó que fou enfortit per la fe i donà glòria a Déu. Estava del tot convençut que Déu és prou poderós per a complir allò que ha promès. Per això també hi ha escrit: Li ho comptà com a justícia . I si es va escriure li ho comptà , no va ser tan sols per a ell, sinó també per a nosaltres, a qui Déu tindrá en compte la fe: nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d’entre els morts Jesús, Senyor nostre, que fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos.