Salms 78:1-39
Salms 78:1-39 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Escolta, poble meu, el meu en-senyament, posa atenció a les paraules de la meva boca. Obriré la meva boca amb una parà-bola, exposaré enigmes del passat. Les coses que hem sentit i hem après, el que els nostres pares ens van contar, no ho amagarem pas als nostres fills, ho explicarem a la futura generació les glòries del Senyor i el seu poder, i els prodigis que ha fet. Ell establí un testimoni amb Jacob i donà una llei a Israel, i ordenà als nostres pares que ho ensenyessin als seus fills per tal que ho coneguin les generacions futures; i perquè els fills que en naixeran, al seu torn, ho contin als seus fills a fi que posin en Déu la seva con-fiança i no oblidin les obres seves, ans guardin els seus preceptes. Que no es tornin com els seus pares, gent indòcil i rebel, gent de cor inconstant i d’esperit infidel a Déu. Els fills d’Efraïm, tan bons tiradors d’arc, recularen el dia del combat; no compliren el pacte fet amb Déu, i no van voler actuar d’acord amb la seva llei; tenien oblidades les seves grans gestes i les meravelles que els havia fet veure. Havia obrat prodigis, davant dels seus pares, en el país d’Egipte, a la plana de Tanis. Migpartí la mar i els féu passar, contenint les aigües com una mu-ralla; durant el dia els guiava amb un núvol, i cada nit amb llum de foc; al desert va esberlar les roques i els donà a beure a doll, sense me-sura: va fer brollar deus de la penya i en féu córrer les aigües com a rius. Però encara van tornar a pecar con-tra ell, resistint l’Altíssim a l’estepa; i temptaren Déu en els seus cors, reclamant un menjar al seu gust, i parlaren contra Déu dient: “Que podrà Déu parar taula en el desert? Prou que va trencar la roca i va rajar l’aigua, i es vessava a torrentades, però ¿podrà també donar pa o abastar de carn el seu poble?” En sentir això, el Senyor s’indignà i s’abrandà en foc contra Jacob; fins contra Israel s’alçà el seu furor, perquè no havien tingut fe en Déu ni confiança en el seu auxili. No obstant, va manar als núvols des de dalt, i, obrint les comportes del cel, féu ploure sobre ells el mannà per a alimentar-se, i els donà el blat celestial. Tothom va menjar el pa dels va-lents, els n’envià provisió per a atipar-se. Remogué en el cel el vent de llevant i emmenà amb la seva potència el de migjorn, i va ploure carn damunt d’ells com la pols, i ocells com l’arena de la mar; caigueren enmig del seu campament, a l’entorn de les seves tendes, i en menjaren fins a atipar-se’n; així els va satisfer el seu desig. No havien desistit del seu rampell; encara tenien el menjar a la boca quan caigué damunt d’ells el furor de Déu: féu estralls en els més forts i abaté el jovent d’Israel. Tot i amb això encara van pecar, i no cregueren en els seus prodigis. Per tant, va consumir els seus dies d’una bufada, i els seus anys en el pànic. Quan els feia mortaldat llavors el buscaven, es convertien i s’afanyaven a trobar Déu, i recordaven que Déu era el seu refugi, el Déu Altíssim, el seu redemptor. Però només l’adulaven amb la boca, amb la llengua li mentien; perquè el seu cor no era sincer, ni foren fidels en complir el seu pacte. Tot i així ell, compassiu, perdonava la maldat i no els destruïa; tot sovint refrenava la seva ira i no deixava esclatar tot el seu enuig, perquè recordava que eren carn, una alenada que se’n va i no torna.
Salms 78:1-39 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Escolta, poble, el meu ensenyament, estigues atent a les meves paraules. Els meus llavis es valdran de paràboles, aclariré enigmes del temps antic. El que vam sentir i aprendre, allò que ens van contar els nostres pares, no ho amagarem als nostres fills, i ells ho contaran als qui vindran després: són les gestes glorioses del Senyor, el seu poder i els seus prodigis. Ell va establir un pacte amb Jacob, va fixar una llei amb Israel. Ell va manar als nostres pares que tot això ho ensenyessin als seus fills, perquè ho coneguessin els qui vindran i els fills que naixeran després. Que s’alcin, doncs, i ho contin als seus fills, perquè posin en Déu la confiança, perquè no oblidin mai més les seves obres i guardin els seus manaments. Que els fills no es tornin com els seus pares, gent indòcil i rebel, gent de cor inconstant, d’esperit infidel a Déu. La gent d’Efraïm, bons arquers, fugiren a l’hora del combat; no guardaren l’aliança de Déu, es negaren a seguir la seva llei. Havien oblidat les seves gestes, els prodigis que els havia mostrat. En terra d’Egipte, a la plana de Tanis, obrà prodigis davant els seus pares: per obrir-los camí partí la mar, aguantant les aigües com un dic; els guiava de dia amb un núvol, de nit amb la resplendor del foc. Esberlà roques al desert, com per donar-los les aigües profundes; va fer sortir rius de la roca, com si hi aboqués les aigües abismals. Però ells continuaren ofenent-lo, encarant-se en el desert contra l’Altíssim; en el seu cor van posar Déu a prova reclamant-li un menjar que els agradés. Malparlaven de Déu i deien: «¿Tindrà poder per a parar taula en ple desert? Quan donà un cop a la roca, l’aigua rajà i van baixar torrents. Però, ¿podrà donar-nos ara pa i proveir de carn el seu poble?» El Senyor els va sentir i s’indignà, el seu foc s’abrandà contra Jacob, el seu rigor caigué sobre Israel, perquè no creien en Déu, no confiaven que els podia salvar. Llavors va donar ordres als núvols i obrí els batents del cel, i va ploure damunt d’ells l’aliment del mannà, el do del seu blat celestial. Els homes van menjar el pa dels àngels, les provisions abundants que els enviava. Després va allunyar el vent de llevant i féu bufar el garbí amb el seu poder, i va ploure carn com núvols de pols, tants ocells com grans de sorra hi ha a la mar. Els féu caure al bell mig del campament, vora mateix de les tendes. En menjaren fins a saciar-se; així va satisfer el seu desig. Però abans que aquell desig se’ls calmés, amb el menjar encara a la boca, el rigor de Déu va caure damunt d’ells: va fer morir els més forts, va abatre el jovent d’Israel. I, malgrat tot, encara van pecar, no creien en els seus prodigis; per això amb un sospir posà fi als seus dies, la seva vida s’acabà ràpidament. Quan els feria, ells el cercaven, es convertien i tornaven a Déu. Es recordaven de Déu, la seva roca, del Déu altíssim, el seu redemptor. Però no eren més que afalacs, mentida davant d’ell a flor de llavis; els seus cors no eren constants, eren cors infidels a l’aliança. Ell, que és tot misericòrdia, els perdonava la culpa i no els destruïa, refrenava constantment el seu rigor, no els mostrava tot el seu enuig; tenia present que eren mortals, un alè que no torna quan se’n va.