Nehemies 13:1-31
Nehemies 13:1-31 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
En aquell temps, es va llegir públicament el llibre de Moi-sès i s’hi va trobar escrit que els ammo-nites i els moabites no entrarien mai a formar part de la congregació de Déu, perquè no van sortir a rebre els fills d’Israel amb pa i aigua, sinó que van contractar contra ells Balaam perquè els maleís; però el nostre Déu va canviar la maledicció en benedicció. Així que, quan van sentir aquesta llei, van fer fora d’Israel tots els estrangers. Abans d’això, Eliaixib, el sacerdot, que era el responsable dels magatzems del temple de Déu, com que era parent de prop de Tobià, li havia proporcionat una cambra es-paiosa on abans hi havia hagut diposi-tades les ofrenes vegetals, l’encens, els utensilis, els delmes del blat, del vi i de l’oli, que en dreta llei corresponien als levites, als cantors i als porters, i les ofrenes alçades per als sacerdots. I quan va succeir tot plegat, jo no era a Jerusalem, perquè l’any trenta-dos del regnat d’Artaxerxes, rei de Babilònia, jo havia tornat al costat del rei. Però, al cap d’un any, vaig demanar permís al rei, i vaig tornar a Jerusalem, i llavors vaig saber el mal que havia fet Eliaixib en el cas de Tobià, cedint-li una cambra als atris del temple de Déu. Això em va disgustar molt i vaig fer treure tots els mobles de l’estatge de Tobià. Vaig manar que purifiquessin les cambres i que hi tornessin els utensilis del temple de Déu, amb les ofrenes vegetals i l’encens. També vaig saber que no donaven les porcions corresponents als levites, i que ells i els cantors dedicats al servei havien marxat cadascun a la seva propietat. Llavors vaig renyar els magistrats i vaig dir-los: “Per què s’ha abandonat el temple de Déu?” Vaig aplegar de nou els levites i els restituí al seu ministeri. Aleshores, tot Judà va portar el del-me del blat, del vi i de l’oli als magatzems. Vaig posar, com a superintendents dels magatzems, Xelemià, el sacerdot, i Sadoc, l’escriba; i d’entre els levites, Pedaià, i com a ajudant d’ells, Hanan, fill de Zacur, fill de Matanià, perquè aquests eren considerats persones de confiança. Ells van ser els encarregats de fer la distribució als seus germans. “Recorda’t de mi, Déu meu, per tot això; i no esborris les accions piadoses que he fet pel temple del meu Déu i pel seu culte!” En aquell mateix temps, vaig veure que a Judà n’hi havia alguns que es dedicaven a trepitjar raïm als cups en dissabte, a transportar garbes de blat carregades damunt d’ases, i també vi, raïm, figues i tota mena de càrregues, i que ho entraven dins de Jerusalem en dissabte. Jo els vaig retreure que venguessin les mercaderies en dissabte. A més, hi havia gent de Tir, residents a la ciutat, que feien portar peix i tota mena de mercaderies que després venien els dissabtes als jueus, dins de Jerusalem. Llavors vaig discutir amb els notables de Judà i els vaig dir: “Quina mena de malifeta és aquesta que feu, profa-nant així el dia de descans? ¿No van obrar de la mateixa manera els vostres avantpassats, i per aquesta raó el nostre Déu va fer caure tota aquesta desgràcia sobre nosaltres i sobre aquesta ciutat? ¿És que vosaltres voleu afegir més ira contra Israel, pro-fanant el dissabte?” Per això, la vigília del dissabte, quan l’ombra sobrepassava les portes de Jerusalem, vaig manar que tanquessin les portes i que no les obrissin fins pas-sat el dissabte. Vaig posar també alguns dels meus mossos a les portes per evitar que entressin mercaderies en dissabte. Tot i així, comerciants i venedors de diverses mercaderies es van instal·lar fora de Jerusalem dues o tres vegades. Però jo els vaig advertir: “Per què us heu instal·lat davant de la muralla? Si torneu a fer-ho, sentireu el pes de la meva mà!” Des de llavors no van tornar més en dissabte. Després vaig manar als levites que es purifiquessin i que vinguessin a vigilar les portes, a fi de santificar el dia de repòs. “També per tot això, recorda’t de mi, Déu meu, i tingues pietat de mi, segons la teva gran bondat!” Per la mateixa època, vaig veure que hi havia jueus que s’havien casat amb dones d’Asdod, d’Ammon i de Moab, i que la meitat dels seus fills parlaven l’asdodià o la llengua d’un o altre poble, i que no sabien parlar jueu. Em vaig enfadar amb ells i els vaig maleir. Alguns els vaig castigar, els vaig fer rapar i els vaig juramentar per Déu: “No donareu les vostres filles als seus fills, ni prendreu les seves filles per als vostres fills, ni tampoc per a vosaltres mateixos. ¿No va ser per aquesta mateixa causa que Salomó, el rei d’Israel, va pecar? Malgrat que entre les moltes nacions no hi havia un rei com ell, estimat del seu Déu, i que Déu el va posar com a rei sobre tot Israel, tot i això, les dones estrangeres el van fer pecar. ¿És que haurem de sentir de vosaltres que heu caigut en tan greu pecat de prevaricació contra el nostre Déu per casar-vos amb dones estrangeres?” Fins i tot un dels fills de Joiadà, fill del gran sacerdot Eliaixib, el vaig haver d’apartar lluny de mi, perquè havia es-devingut gendre de Sanbal·lat, l’ho-ronita. “Recorda’t d’ells, Déu meu, per ha-ver profanat el sacerdoci, el compromís dels sacerdots i dels levites.” D’aquesta manera els vaig purificar de tot el que era estranger, i vaig res-tablir els sacerdots i els levites, cadas-cun en el seu ministeri corresponent, i el mateix pel que fa a l’ofrena de la llenya en els temps determinats i les corresponents a les primícies. “Recorda’t de mi, Déu meu, per fer-me el bé!”
Nehemies 13:1-31 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
En aquella època, llegint el llibre de Moisès davant de tot el poble, hi trobaren escrit que ni els ammonites ni els moabites no podien ser mai admesos a la comunitat de Déu. La raó era que aquests pobles no havien acollit els israelites amb menjar i aigua; a més, Moab havia llogat Balaam perquè els maleís, si bé el nostre Déu va canviar la maledicció en benedicció. Així, doncs, quan els israelites hagueren escoltat la lectura de la Llei, van bandejar de la comunitat tots els estrangers. «Un quant temps abans, el sacerdot Eliaixib, encarregat de les estances del temple del nostre Déu, com que era parent de Tobià, havia posat a la seva disposició una gran estança. Fins llavors, en aquesta cambra s’hi dipositaven la farina per a les ofrenes, l’encens, els utensilis del temple, el delme del blat, del vi novell i de l’oli que segons la Llei corresponia als levites, als cantors i als porters, i la part que se’n reservava per als sacerdots. »Mentre passava tot això, jo no era a Jerusalem, perquè l’any trenta-dos del regnat d’Artaxerxes, rei de Babilònia, havia tornat prop del rei. Però al cap d’algun temps, amb el permís del rei, vaig tornar a Jerusalem. Aleshores em vaig adonar del mal que havia fet Eliaixib, el qual havia cedit a Tobià un magatzem que donava als atris del temple. Això em va disgustar molt i vaig llançar fora de l’estança tot el que pertanyia a Tobià. Després vaig ordenar que purifiquessin les estances i vaig fer-hi dipositar de nou els utensilis del temple, la farina per a les ofrenes i l’encens. »També em van informar que els le-vites no rebien les porcions que els per-tocaven i que, per tant, s’havien vist obligats a abandonar el servei i anar-se’n, cada un a les seves terres. Semblantment havia passat amb els cantors. Aleshores em vaig enfrontar als notables i els vaig reprotxar de tenir abandonat el temple de Déu. Després vaig reunir els levites i els cantors i els vaig restablir en les seves funcions. Tota la gent de Judà començà a dur als magatzems el delme del blat, del vi novell i de l’oli. Vaig encarregar l’administració dels magatzems al sacerdot Xelemià, a Sadoc, mestre de la Llei, i a Pedaià, un dels levites. I vaig nomenar com a adjunt seu Hanan, fill de Zacur, fill de Matanià. Tots ells eren tinguts per homes de confiança, i per això van rebre l’encàrrec de distribuir allò que tocava als seus companys. »Déu meu, recorda’t de mi per tot això que he fet! No t’oblidis de la fidelitat amb què he treballat pel temple del meu Déu i pel seu culte. »En aquella mateixa època vaig reparar que, en el país de Judà, hi havia qui es dedicava a trepitjar raïm als cups en dissabte. Així mateix hi havia qui traginava garbes i les carregava damunt els ases, com també vi, raïm, figues i altres càrregues, i ho transportava a Jerusalem en dissabte. El dia que venien els queviures, jo els ho vaig retreure enèrgicament. També hi havia gent de Tir, amb residència a Jerusalem, que feien venir peix i tota mena de mercaderies i ho venien en dissabte als jueus, a la mateixa Jerusalem. Llavors em vaig enfrontar als nobles de Judà i els vaig dir: »– Com és que feu això tan reprovable de profanar el dissabte? Els vostres pares van obrar de la mateixa manera, i per això el nostre Déu va fer caure damunt nostre i damunt aquesta ciutat tota aquesta desgràcia. Ara vosaltres, profanant el dissabte, augmenteu el seu enuig contra Israel. »I vaig ordenar que, just abans del dissabte, quan l’ombra comencés a cobrir les portes de Jerusalem, tanquessin els batents i que no els tornessin a obrir fins passat el repòs sabàtic. A més, vaig apostar alguns dels meus homes a les portes a fi d’assegurar que no hi entrés cap càrrega en dia de dissabte. Malgrat tot, fins a un parell de vegades els comerciants i venedors de tota classe de mercaderies es van instal·lar fora de Jerusalem. Per això els vaig fer aquesta advertència: »– Per què us instal·leu davant la muralla? Si hi torneu, us faré sentir el pes de la meva mà! »De llavors ençà, no van venir més en dissabte. Finalment, vaig manar als levites que es purifiquessin i que vinguessin a guardar les portes, per tal que es respectés el caràcter sagrat del dissabte. »Déu meu, recorda’t de mi també per això que he fet. Pel teu gran amor, tingues pietat de mi! »En una altra ocasió vaig reparar que hi havia jueus que s’havien casat amb dones d’Asdod, d’Ammon i de Moab; la meitat dels seus fills parlaven la llengua d’Asdod, o una altra llengua estrangera, i eren incapaços de parlar la llengua de Judà. M’hi vaig enfrontar i els vaig maleir. A alguns, els vaig maltractar i fins vaig arrencar-los els cabells. Després els vaig fer jurar per Déu que no donarien per mullers les seves filles als fills dels estrangers i que no prendrien les seves filles per als seus fills ni per a ells mateixos. I vaig continuar: »– ¿No va ser per aquest motiu que va pecar Salomó, rei d’Israel? Entre la multitud de les nacions no hi ha hagut cap rei com ell; era estimat de Déu, i Déu l’havia fet rei de tot Israel. Doncs, fins i tot a ell van arrossegar al pecat les dones estrangeres. Que no se senti a dir de vosaltres que cometeu aquesta greu falta i obreu pèrfidament contra el nostre Déu casant-vos amb dones estrangeres. »Perquè fins i tot un dels fills de Joiadà, fill del gran sacerdot Eliaixib, era gendre de Sanbal·lat, l’horonita. Per això el vaig fer marxar del meu costat. »Déu meu, no oblidis com han profanat el sacerdoci i com han violat la teva aliança amb els sacerdots i els levites. »Així, doncs, vaig purificar el poble de tot el que era estranger. Vaig restablir els serveis dels sacerdots i dels levites, cadascú en la tasca que tenia. També vaig restablir les ofrenes periòdiques de llenya i les ofrenes de les primícies.