Marc 4:21-41
Marc 4:21-41 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
I els deia: “¿És que potser duen la llàntia per a posar-la sota el mesuró o bé sota el llit? ¿No és per a posar-la sobre el portallànties? Perquè no hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir; ni res de secret que no s’hagi de manifestar. Si algú té orelles per a escoltar, que escolti.” Els deia també: “ Tingueu en compte això que sentiu: La mesura que vosaltres fareu serà la mesura que us faran, i encara us n’hi afegiran. Perquè al qui té, se li donarà, i al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres.” I deia: “El Regne de Déu és com aquell home que escampa la llavor a la terra, i, tant si dorm com si està despert, tant si és de dia com si és de nit, la llavor germina i va creixent, sense que ell sàpiga com. La terra, per si mateixa genera el fruit: primer un bri, després l’espiga, després el gra atapeït dins l’espiga. I quan la collita és a punt, fa córrer la falç, perquè ja ha arribat el temps de la sega.” També deia: “A què compararem el Regne de Déu? Amb quina comparança el descriurem? És com el gra de mostassa, que al moment de sembrar-lo és la més petita de totes les llavors del món; però un cop sembrada, creix i es fa més gran que totes les hortalisses, i treu unes branques tan grans que els ocells del cel es poden ajocar a la seva ombra.” I amb molts altres exemples com aquests els exposava la Paraula, segons la seva capacitat de comprensió. No els exposava res sense paràboles; però, en privat, als seus deixebles, els ho explicava tot. Quan va arribar el vespre d’aquell mateix dia, els digué: “Passem a l’altra banda.” Deixant, doncs, la gent, se l’endu-gueren en la mateixa barca on era; tam-bé hi havia prop d’ell altres barques. Aleshores s’aixecà un gran temporal de vent i les onades envestien la barca, tant que ja s’omplia. Ell era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. El despertaren i li digueren:“Mestre. ¿És que no et fa res que ens enfonsem?” Aleshores es va desvetllar, va incre-par el vent i digué al llac: “Silenci! Cal-ma’t!” I el vent amainà i es va fer una gran calma. I els digué: “Per què teniu tanta por? Com és que no teniu fe?” Però ells estaven esverats de mala manera, i entre ells comentaven: “Qui deu ser aquest que fins i tot el vent i el llac l’obeeixen?”
Marc 4:21-41 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
I els deia: – És que algú porta una llàntia per posar-la sota una mesura o sota el llit? No és per col·locar-la en el portallànties? No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de conèixer. Si algú té orelles per a escoltar, que escolti. I els deia també: – Fixeu-vos en allò que escolteu. Amb la mesura amb què mesureu sereu mesurats, i encara hi afegiran. Perquè al qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Deia encara: – Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega. Deia també: – A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel poden fer niu a la seva ombra. Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d’escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: – Passem a l’altra riba. Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques. Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent, i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: – Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem? Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: – Silenci! Calla! Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué: – Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: – Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?