Mateu 13:1-52
Mateu 13:1-52 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure vora el llac. Es reuní tanta gent entorn d’ell, que va haver de pujar en una barca i s’hi assegué. La gent es quedà vora l’aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles. Deia: – Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. »Qui tingui orelles, que escolti. Els deixebles s’acostaren i li van preguntar: – Per què els parles en paràboles? Ell els respongué: – A vosaltres, us és donat de conèixer els misteris del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: » Escoltareu, però no comprendreu; mirareu, però no hi veureu. S’ha fet insensible, el cor d’aquest poble, s’han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! »Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! En veritat us dic que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. »Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té arrels dintre d’ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d’aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u. Després els proposà aquesta altra paràbola: – Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l’espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: »– Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? »Ell els respongué: »– Això ho ha fet un enemic. »Els mossos li diuen: »– ¿Vols que anem a arrencar el jull? »Ell els respon: »– No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: “Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i entreu-lo al meu graner.” Els proposà encara una altra paràbola: – Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques . Els digué una altra paràbola: – Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va amagar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar. Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses amagades des de la creació del món . Llavors deixà la gent i se’n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: – Explica’ns la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: – El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els fills del Regne. El jull són els fills del Maligne. L’enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. »Qui tingui orelles, que escolti. »Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l’home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. »També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra. »També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l’aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la riba, s’asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. »¿Ho heu comprès, tot això? Li responen: – Sí. Ell els diu: – Doncs bé, tot mestre de la Llei que s’ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles.
Mateu 13:1-52 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Aquell mateix dia, Jesús va sortir de casa i es va asseure a la vora del llac. Llavors s’hi aplegà tanta gent que va haver de pujar a asseure’s en una barca. Tota la gent s’estava dreta a la riba. Aleshores els explicà moltes coses per mitjà de paràboles. Deia: “El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, part de la llavor va cau-re arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i, per la poca fondària de la terra, va brotar molt aviat; però en sortir el sol, es va marcir, i com que no tenia arrels s’assecà. Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer la van ofegar. Però altres llavors van caure en terra bona i van donar fruit: una, cent; una altra, seixanta; una altra, trenta. Qui tingui orelles que escolti!” Els deixebles se li van acostar a preguntar-li: “Per què els parles en parà-boles?” Ell els respongué: “A vosaltres us és permès de conèixer els secrets del regne del cel, però a ells no els és permès. Perquè al qui té, se li donarà fins que li’n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres. Per això els parlo en paràboles; perquè miren sense veure-hi i senten sense escoltar ni comprendre. Ens ells es compleix la profecia d’Isaïes, que diu: Per més que escolteu no entendreu, per més que mireu no hi veureu. Perquè el cor d’aquest poble s’ha fet insensible. S’han tapat les orelles per tal de no sentir-hi, i han tancat els ulls per no veure-hi ni entendre amb el cor, ni convertir-se, perquè jo els pugui guarir! En canvi, feliços vosaltres, que teniu ulls que hi veuen i orelles que hi senten. Us asseguro que molts profetes i jus-tos van desitjar de veure les coses que vosaltres veieu, i no les van veure, i sentir les coses que vosaltres sentiu, i no les van sentir. Escolteu ara vosaltres la paràbola del sembrador. A tots els qui escolten la paraula del Regne i no l’entenen, ve el Maligne i els arrabassa allò sembrat en el seu cor; aquest és el qui ha rebut la sembra arran del camí. El qui ha rebut la sembra en terreny pedregós és aquell qui, en escoltar la paraula, l’acull de seguida amb goig, però com que no té arrels en ell mateix, hi dura poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeix. El qui ha rebut la sembra entre els cards és aquell qui escolta la paraula, però els afanys de la vida i la seducció de la riquesa ofeguen la paraula i la deixen estèril. El qui ha rebut la sembra en bona terra és aquell qui escolta la paraula i la comprèn; aquest sí que dóna fruit i pro-dueix el cent, el seixanta o el trenta per u.” Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp. Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va sembrar zitzània enmig del blat i se n’anà. I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. Llavors els mossos van anar a veure l’amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sem-brar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? Ell respongué: Això és obra d’un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la? Els contestà: No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. Deixeu-los créixer junts fins a la se-ga, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.” Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un ar-bre, talment que els ocells del cel s’ajo-quen a les seves branques.” També els va posar una altra paràbola: “El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.” Jesús digué totes aquestes coses a la multitud en paràboles, perquè sense paràboles no els exposava res. Així es complia el que va anunciar el profeta: Obriré la meva boca parlant en pa-ràboles; proclamaré coses que han estat amagades des de la creació del món. Després, Jesús va deixar la gent i es retirà a casa. Els deixebles se li van apropar i li van demanar: “Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.” Ell els respongué: “El sembrador de la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món. La bona llavor són els hereus de regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. L’enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. El Fill de l’Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!” “El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel s’assembla a un comerciant que cerca perles fines; i quan n’ha trobada una de gran va-lor, se’n va, ven tot el que té i la compra. El Regne del cel és com una xarxa que és calada al mar i recull tota mena de peixos. Quan és plena, la treuen a la platja, s’asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen. Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Heu comprès tot això?” Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: “Per això, quan un mes-tre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses no-ves i coses antigues.”