MATEU 13:1-52

Aquell mateix dia, Jesús va sortir de casa i es va asseure a la vora del llac. Llavors s’hi aplegà tanta gent que va haver de pujar a asseure’s en una barca. Tota la gent s’estava dreta a la riba. Aleshores els explicà moltes coses per mitjà de paràboles. Deia: “El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, part de la llavor va cau-re arran del camí, i vingueren els ocells i se la van menjar. Una altra part va caure en terreny pedregós, on gairebé no hi havia terra, i, per la poca fondària de la terra, va brotar molt aviat; però en sortir el sol, es va marcir, i com que no tenia arrels s’assecà. Una altra part va caure entre els cards, i quan els cards van créixer la van ofegar. Però altres llavors van caure en terra bona i van donar fruit: una, cent; una altra, seixanta; una altra, trenta. Qui tingui orelles que escolti!” Els deixebles se li van acostar a preguntar-li: “Per què els parles en parà-boles?” Ell els respongué: “A vosaltres us és permès de conèixer els secrets del regne del cel, però a ells no els és permès. Perquè al qui té, se li donarà fins que li’n sobri; però al qui no té, fins i tot allò que té li serà pres. Per això els parlo en paràboles; perquè miren sense veure-hi i senten sense escoltar ni comprendre. Ens ells es compleix la profecia d’Isaïes, que diu: Per més que escolteu no entendreu, per més que mireu no hi veureu. Perquè el cor d’aquest poble s’ha fet insensible. S’han tapat les orelles per tal de no sentir-hi, i han tancat els ulls per no veure-hi ni entendre amb el cor, ni convertir-se, perquè jo els pugui guarir! En canvi, feliços vosaltres, que teniu ulls que hi veuen i orelles que hi senten. Us asseguro que molts profetes i jus-tos van desitjar de veure les coses que vosaltres veieu, i no les van veure, i sentir les coses que vosaltres sentiu, i no les van sentir. Escolteu ara vosaltres la paràbola del sembrador. A tots els qui escolten la paraula del Regne i no l’entenen, ve el Maligne i els arrabassa allò sembrat en el seu cor; aquest és el qui ha rebut la sembra arran del camí. El qui ha rebut la sembra en terreny pedregós és aquell qui, en escoltar la paraula, l’acull de seguida amb goig, però com que no té arrels en ell mateix, hi dura poc, i així que es presenta una dificultat o persecució per causa de la paraula, aviat sucumbeix. El qui ha rebut la sembra entre els cards és aquell qui escolta la paraula, però els afanys de la vida i la seducció de la riquesa ofeguen la paraula i la deixen estèril. El qui ha rebut la sembra en bona terra és aquell qui escolta la paraula i la comprèn; aquest sí que dóna fruit i pro-dueix el cent, el seixanta o el trenta per u.” Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel es pot comparar amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp. Mentre tothom dormia hi va anar el seu enemic, va sembrar zitzània enmig del blat i se n’anà. I quan el bri va créixer i va granar, hi va aparèixer també la zitzània. Llavors els mossos van anar a veure l’amo i li van dir: Senyor, ¿no vas sem-brar bona llavor en el teu camp? Com és, doncs, que hi neix la zitzània? Ell respongué: Això és obra d’un enemic. Els mossos li digueren: ¿Vols que anem a arrencar-la? Els contestà: No, no fos cas que tot collint la zitzània arrenquéssiu alhora el blat. Deixeu-los créixer junts fins a la se-ga, i quan arribi el temps de segar diré als segadors: Colliu primer la zitzània i feu-ne feixos per cremar-la; però el blat aplegueu-lo al meu graner.” Els proposà una altra paràbola: “El Regne del cel és com el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp. Tot i que és la més petita de totes les llavors, quan creix es fa més gran que les hortalisses i es converteix en un ar-bre, talment que els ocells del cel s’ajo-quen a les seves branques.” També els va posar una altra paràbola: “El Regne del cel és com el llevat que una dona va agafar i va barrejar amb tres mesures de farina i tot va fermentar.” Jesús digué totes aquestes coses a la multitud en paràboles, perquè sense paràboles no els exposava res. Així es complia el que va anunciar el profeta: Obriré la meva boca parlant en pa-ràboles; proclamaré coses que han estat amagades des de la creació del món. Després, Jesús va deixar la gent i es retirà a casa. Els deixebles se li van apropar i li van demanar: “Aclareix-nos la paràbola de la zitzània en el camp.” Ell els respongué: “El sembrador de la bona llavor és el Fill de l’Home; el camp és el món. La bona llavor són els hereus de regne; la zitzània, els seguidors del Maligne. L’enemic que la sembra és el diable. La sega és la fi del món; i els segadors són els àngels. De la mateixa manera com la zitzània és recollida i cremada al foc, així serà també la fi del món. El Fill de l’Home enviarà els seus àngels i recolliran fora del seu Regne tots els inductors al pecat i tots els qui fan el mal, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti!” “El Regne del cel ve a ser com aquell tresor amagat en un camp, que un home el descobreix i el torna a tapar. Tot content se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel s’assembla a un comerciant que cerca perles fines; i quan n’ha trobada una de gran va-lor, se’n va, ven tot el que té i la compra. El Regne del cel és com una xarxa que és calada al mar i recull tota mena de peixos. Quan és plena, la treuen a la platja, s’asseuen i recullen els peixos bons en paneres, i els dolents els llencen. Així serà a la fi del món: sortiran els àngels i separaran els dolents d’entre els justos, i els llençaran al forn de foc; allí hi haurà el plor i el cruixir de dents. Heu comprès tot això?” Li digueren: “Sí.” Ell hi afegí: “Per això, quan un mes-tre de la Llei es fa deixeble del Regne del cel, és com aquell cap de casa que, del que té guardat, va traient coses no-ves i coses antigues.”