Lluc 20:1-26
Lluc 20:1-26 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Un d’aquells dies, mentre ell ensenyava al poble en el tem-ple i anunciava la bona nova, es van presentar els principals sacerdots amb els mestres de la Llei i els ancians, i li preguntaven: “Digues-nos, amb quina autoritat fas això; o, qui és el qui t’ha donat aquesta autoritat?” Ell els va contestar: “Jo també us preguntaré una cosa; digueu-me: el baptisme de Joan, era del cel o era dels homes?” Entre ells anaven cavil·lant i es deien: “Si diem del cel, dirà: “Per què no el vau creure?” I si diem: dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta.” I van contestar que no sabien d’on era. Aleshores Jesús els digué: “Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat actuo així.” Llavors es posà a contar al poble aquesta paràbola: “Un home va plantar una vinya, la va arrendar a un vinyaters i va marxar per una llarga temporada. Al seu moment va enviar als vinyaters un dels seus criats a fi que li dones-sin la part corresponent de la collita de la vinya, però els vinyaters, després d’apallissar-lo, el van fer tornar de buit. Va enviar de nou un altre criat; a aquest també, després d’apallissar-lo i d’ultratjar-lo, el van fer tornar de buit. Encara els va tornar a enviar un tercer criat, però també a aquest el van malferir i el van foragitar. Llavors l’amo de la vinya digué: ‘Què puc fer? Els enviaré el meu fill estimat; potser a ell el respectaran.’ Quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: ‘Aquest és l’hereu; matem-lo per quedar-nos l’heretat.’ Llavors el tragueren fora de la vinya i el van matar. Què penseu que els farà l’amo de la vinya? Vindrà, exterminarà aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres.” Els qui escoltaven van dir: “Déu no ho permeti.” Però ell, mirant-se’ls, els digué: “Què vol dir, doncs, allò que diu l’Escriptura: La pedra que rebutjaren els constructors s’ha convertit en la clau de l’arc? Tothom que caigui sobre aquesta pedra s’hi destrossarà; i al qui li caigui al damunt el farà miques.” Els mestres de la Llei i els grans sacerdots volien agafar-lo en aquell mateix moment, perquè havien comprès que la paràbola es referia a ells, però van tenir por del poble. Llavors es posaren a l’aguait i li van enviar uns espies que, fingint-se homes de bé, el poguessin atrapar en alguna paraula que digués, a fi de poder-lo lliu-rar a la jurisdicció i a l’autoritat del governador. I li van preguntar: “Mestre, sabem que parles i ensenyes com cal, i que no tens favoritismes, sinó que ensenyes en veritat el camí de Déu: ens és permès de pagar el tribut al Cèsar o no?” Ell, però, que s’havia adonat de la seva astúcia, els digué: “Ensenyeu-me un denari. De qui són la imatge i la inscripció que porta?” Li respongueren: ”Del Cèsar.” Llavors els digué: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” Així no el pogueren sorprendre en cap paraula davant del poble, i sorpresos de la seva resposta, van callar.
Lluc 20:1-26 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Un d’aquells dies, mentre Jesús instruïa el poble en el recinte del temple i anunciava la bona nova, es van presentar els grans sacerdots i els mestres de la Llei amb els notables i li preguntaren: – Digues-nos amb quina autoritat fas tot això. Qui te l’ha donada, aquesta autoritat? Ell els replicà: – Jo també us faré una pregunta. Digueu-me: el baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Ells discutien i es deien: – Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: “Doncs per què no el vau creure?” Però si diem que venia dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta. Per això van respondre que no ho sabien. Llavors Jesús els digué: – Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això. I es posà a explicar al poble aquesta paràbola: – Un home va plantar una vinya , la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny per una llarga temporada. Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters perquè li donessin la part que li corresponia del fruit de la vinya; però els vinyaters el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. L’amo els envià encara un altre servent, però a aquest també el van apallissar i ultratjar i el van despatxar amb les mans buides. Els en va enviar encara un tercer, i també a aquest se’l van treure de sobre després de malferir-lo. Llavors l’amo de la vinya es va dir: “Què faré ara? Els enviaré el meu fill, el meu estimat: de segur que a ell el respectaran.” Però quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: matem-lo i l’heretat serà nostra.” El van treure fora de la vinya i el van matar. »Què els farà, doncs, l’amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres. Els qui escoltaven van exclamar: – Això mai! Llavors Jesús se’ls mirà i els digué: – Doncs per què es diu en l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal ? Tothom qui caigui sobre aquesta pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques. Els mestres de la Llei i els grans sacerdots van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo en aquell mateix moment, però van tenir por del poble. Aleshores ells, per posar-li un parany, li van enviar uns homes que, fingint-se gent de bé, l’atrapessin en alguna paraula comprometedora i així pogués ser entregat a l’autoritat i a la jurisdicció del governador romà. Li van fer aquesta pregunta: – Mestre, sabem que parles i ensenyes amb rectitud i que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues-nos: ¿Ens és permès o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús es va adonar de la seva intriga i els digué: – Ensenyeu-me un denari: ¿de qui són la imatge i la inscripció? Ells li respongueren: – Del Cèsar. Jesús els digué: – Per tant, doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Així no pogueren atrapar-lo en cap paraula comprometedora davant el poble i, sorpresos de la seva resposta, van callar.