Lluc 18:1-14
Lluc 18:1-14 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Després els va exposar amb una paràbola la conveniència de pregar sempre i no defallir mai: “En una determinada ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració a les persones. Hi havia també, a la mateixa ciutat, una viuda que tot sovint l’anava a trobar i li demanava: ‘Fes-me justícia davant del meu adversari.’ Durant un cert temps s’hi va resistir, però més tard va pensar dintre seu: ‘En-cara que no temo Déu ni tinc gaire res-pecte per a les persones, amb tot, per la molèstia que m’està donant aquesta viuda, li faré justícia, perquè no vingui més a fer-me la guitza’.” I el Senyor afegí: “Fixeu-vos en el que diu el jutge injust. ¿I penseu que Déu no farà justícia als seus elegits, que clamen a ell de nit i de dia, i no tindrà paciència amb ells? Us dic que els farà justícia de seguida. Però, quan vingui el Fill de l’Home, ¿trobarà fe a la terra?” També a uns d’aquells que es refiaven de si mateixos, ben creguts de ser homes justos, i que feien menyspreu dels altres, els va dirigir aquesta paràbola: “Dos homes van pujar al temple a pregar. L’un era fariseu, i l’altre, recap-tador. El fariseu, tot tibat, pregava així en el seu interior: ‘Oh Déu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, estafadors, injustos i adúlters, ni sóc tampoc com aquest recaptador; dejuno dues vegades a la setmana, pago el delme de tot el que guanyo.’ El recaptador, en canvi, dret a dis-tància, no gosava ni alçar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit tot dient: ‘Oh Déu, apiada’t de mi, pecador!’ Us dic que aquest va baixar a casa seva justificat, i aquell altre no. Perquè tot aquell qui s’enlaira serà humiliat, i el qui s’humilia serà enlairat.”
Lluc 18:1-14 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: – En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: »– Fes-me justícia contra l’home amb qui tinc un plet. »Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més.” I el Senyor va afegir: – Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra? Jesús proposà una altra paràbola a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres: – Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà. »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tot el que guanyo o adquireixo.” »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador.” »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.