Lamentacions 3:1-20
Lamentacions 3:1-20 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Sóc l’home que ha tastat el desastre sota el cop furiós del Senyor. Em fa caminar i m’arrossega per llocs de foscor, sense llum. Gira tot el dia contra mi, un cop i un altre, la seva mà. Tinc la carn i la pell eixarreïdes, ha esmicolat tots els meus ossos. M’estreny i m’envolta de turments i d’amargor. M’ha confinat a les tenebres igual que els morts de temps immemorial. M’ha reclòs darrere un mur; no en sortiré. Com em pesen les cadenes! Fins si clamo i crido auxili, ell ofega la meva pregària. M’ha barrat els camins amb carreus, m’ha amagat la bona ruta. És com un ós que m’espia, com un lleó a l’aguait! Ha sembrat d’esbarzers els camins, m’ha deixat sense alè, esgarrinxat. Tensa l’arc mentre em crida: «No et moguis!» Sóc el blanc dels seus dards. Enfonsa en els meus ronyons les seves sagetes. Sóc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves sàtires. M’atipa de plantes amargues, m’embriaga d’absenta. Em fa mastegar rocs, m’esdenta. M’ha enfonsat a la cendra. Senyor, m’has fet orfe de pau, he oblidat la felicitat. M’he dit: «No tinc futur ni esperança en el Senyor.» Recordar l’abandó i la misèria és per a mi com verí i absenta. Penso i repenso un cop i un altre, i em replego dintre meu.
Lamentacions 3:1-20 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Sóc l’home que ha vist l’aflicció sota la vara de la seva ira. M’ha guiat, però m’ha fet caminar en tenebres, no en la llum. Sí, torna contra mi la mà, un cop i un altre, tot el dia. M’ha fet envellir la carn i la pell, m’ha esberlat els ossos. Ha alçat contra mi un setge d’amargura i angoixa; m’ha reclòs a les tenebres, com els morts de fa temps. M’ha encerclat amb una tanca i no en puc sortir; ha fet feixugues les cadenes. Fins si clamo i crido auxili, ell barra el pas a la meva pregària. M’ha tancat els camins amb mur de pedres; m’ha fet equivocar el rumb. S’ha tornat per a mi com un ós a l’aguait, com un lleó a l’amagatall. M’ha esgarriat els camins i em des-trossa, m’ha deixat fet una ruïna. Ha tibat l’arc i m’ha posat com a blanc de les seves fletxes. M’ha clavat als ronyons les fletxes del seu buirac. Sóc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves burles tot el dia. M’ha sadollat d’angoixes, m’ha embriagat de metzina. M’ha trencat les dents amb les pe-dres, m’ha enterrat a la cendra. Ha allunyat la meva ànima de la pau, he oblidat el benestar; fins he pensat: Ha mort la meva confiança, ja no espero res del Senyor. El record de l’aflicció i l’abatiment es una amargura i un verí. Hi penso contínuament, i l’ànima s’esfondra dintre meu.
Lamentacions 3:1-20 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Sóc l’home que ha tastat el desastre sota el cop furiós del Senyor. Em fa caminar i m’arrossega per llocs de foscor, sense llum. Gira tot el dia contra mi, un cop i un altre, la seva mà. Tinc la carn i la pell eixarreïdes, ha esmicolat tots els meus ossos. M’estreny i m’envolta de turments i d’amargor. M’ha confinat a les tenebres igual que els morts de temps immemorial. M’ha reclòs darrere un mur; no en sortiré. Com em pesen les cadenes! Fins si clamo i crido auxili, ell ofega la meva pregària. M’ha barrat els camins amb carreus, m’ha amagat la bona ruta. És com un ós que m’espia, com un lleó a l’aguait! Ha sembrat d’esbarzers els camins, m’ha deixat sense alè, esgarrinxat. Tensa l’arc mentre em crida: «No et moguis!» Sóc el blanc dels seus dards. Enfonsa en els meus ronyons les seves sagetes. Sóc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves sàtires. M’atipa de plantes amargues, m’embriaga d’absenta. Em fa mastegar rocs, m’esdenta. M’ha enfonsat a la cendra. Senyor, m’has fet orfe de pau, he oblidat la felicitat. M’he dit: «No tinc futur ni esperança en el Senyor.» Recordar l’abandó i la misèria és per a mi com verí i absenta. Penso i repenso un cop i un altre, i em replego dintre meu.