LAMENTACIONS 3:1-20

Sóc l’home que ha vist l’aflicció sota la vara de la seva ira. M’ha guiat, però m’ha fet caminar en tenebres, no en la llum. Sí, torna contra mi la mà, un cop i un altre, tot el dia. M’ha fet envellir la carn i la pell, m’ha esberlat els ossos. Ha alçat contra mi un setge d’amargura i angoixa; m’ha reclòs a les tenebres, com els morts de fa temps. M’ha encerclat amb una tanca i no en puc sortir; ha fet feixugues les cadenes. Fins si clamo i crido auxili, ell barra el pas a la meva pregària. M’ha tancat els camins amb mur de pedres; m’ha fet equivocar el rumb. S’ha tornat per a mi com un ós a l’aguait, com un lleó a l’amagatall. M’ha esgarriat els camins i em des-trossa, m’ha deixat fet una ruïna. Ha tibat l’arc i m’ha posat com a blanc de les seves fletxes. M’ha clavat als ronyons les fletxes del seu buirac. Sóc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves burles tot el dia. M’ha sadollat d’angoixes, m’ha embriagat de metzina. M’ha trencat les dents amb les pe-dres, m’ha enterrat a la cendra. Ha allunyat la meva ànima de la pau, he oblidat el benestar; fins he pensat: Ha mort la meva confiança, ja no espero res del Senyor. El record de l’aflicció i l’abatiment es una amargura i un verí. Hi penso contínuament, i l’ànima s’esfondra dintre meu.