Joel 2:1-11
Joel 2:1-11 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Toqueu el corn des de Sió, i que soni l’alarma des de la meva mun-tanya santa! Que tremolin tots els ha-bitants del país, perquè ja ve el dia del Senyor, ja és a prop. Dia de tenebres i foscor, dia de tene-brosa nuvolada. Com l’aurora s’expan-deix sobre les muntanyes, així s’expan-deix un poble nombrós i fort; mai no n’hi ha hagut un altre com aquest, i, després d’ell, no n’hi haurà cap més en tots els anys, per moltes generacions. Davant d’ell un foc va devorant, i darrere d’ell una flama va consumint. Com un jardí de delícies és la terra davant d’ell, però al seu darrere queda un desert, una desolació; no hi ha res que se li escapi! Sembla una càrrega de cavalleria; corre igual que els corsers. Com l’estrèpit de carros de combat que salten pels cims de les serralades, com la crepitació de les flames que de-voren el rostoll, com una tropa poderosa que marxa en ordre de combat. A la seva presència, els pobles s’an-goixen, i tots els rostres empal·lideixen. Escometen com uns herois, escalen les muralles com uns guerrers, cadascun avança en la seva filera, sense desviar-se del seu camí; no s’entrebanquen els uns amb els altres, marxen cadascun pel seu traçat; es llancen per entre les sagetes, sense trencar la formació. Assalten la ciutat, ronden per la mu-ralla, s’enfilen per les cases, entren per les finestres com uns lladres. Davant d’ells, la terra tremola i el cel trontolla, el sol i la lluna s’enfosquei-xen, i les estrelles perden l’esclat. El Senyor fa ressonar la seva veu davant del seu exèrcit, ja que el seu campament és immens, i molt nombrós el que ha d’executar la seva voluntat. El dia del Senyor és gran i molt terrible! Qui el podrà deturar?
Joel 2:1-11 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma a la meva muntanya santa! Que tremolin tots els habitants del país, perquè s’acosta, ja és a prop el dia del Senyor: dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre. Un exèrcit potent, innombrable, despunta a l’horitzó, s’estén per les muntanyes. No se n’havia vist cap de semblant ni se’n veurà mai més cap d’igual. Tot just arriba, devora com el foc, i quan ha passat, encara crema com la flama. La terra, que era abans un paradís, s’ha convertit en un erm desolat. Res no s’escapa de les seves mans. S’assembla a una càrrega de cavalleria, avança al galop com els genets. Eixorda com l’estrèpit dels carros damunt les carenes, com l’espetec d’herba resseca devorada pel foc, com un exèrcit poderós a punt per a entrar en combat. En veure’l, la gent s’estremeix, es torna blanca com la cera. Escometen com soldats valents, com bons guerrers escalen les muralles. Van avançant arrenglerats, no se’n desvia cap ni un. Ningú no destorba el company, tots avancen en filera. Sota una pluja de fletxes, es llancen sense desbandar-se. Assalten la ciutat, corren per les muralles, s’enfilen per les cases, entren com lladres per les finestres. Al seu embat trontolla la terra i el cel s’estremeix, el sol i la lluna s’apaguen, els estels perden l’esclat. El Senyor, davant el seu exèrcit, fa sentir la seva veu. Les seves tropes són innombrables. Són irresistibles quan compleixen les seves ordres. Que n’és, de gran i terrible, el dia del Senyor! Qui podrà resistir-lo?