Job 30:16-31
Job 30:16-31 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Ara dintre meu se m’escola l’àni-ma, han fet presa en mi els dies d’a-flicció. De nit em són foradats els ossos, i el meu rosec no para mai. Déu em rebrega el vestit violentament, se m’aferra al coll com el gorjal de la túnica; em llença al fang, i m’he tornat igual que pols i cendra. Clamo a tu, oh Déu, i no em respons, em presento davant teu i no em fas cas; t’has tornat cruel per a mi, em combats amb tota la força de la teva mà, te m’emportes a cavall del vent i em dilueixes en una turmenta. Sé prou bé que em portes a la mort, el lloc de destí de tots els vivents. Malgrat tot, ¿és que no he allargat la mà al desvalgut, si en el seu infortuni em demanava ajut? ¿No he plorat jo amb el qui passa estretor? ¿No he sentit pena a l’ànima per qui s’arruïna? Quan jo esperava la felicitat, vingué la dissort; esperava la llum, i m’arribà la fos-cúria; les meves entranyes bullen sense parar, se m’han presentat dies d’aflicció. Vaig ennegrit, sense escalf, m’alço en la reunió i crido auxili, m’he tornat com un germà dels xacals, i com un company dels estruços. La meva pell se m’ha tornat negra, i els meus ossos es cremen per la febre. El so de la cítara s’ha convertit en laments, i el del flabiol, en tornada de pla-nyívols.
Job 30:16-31 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Mentrestant la vida se m’escapa, els dies d’aflicció s’apoderen de mi. La nit em mina els ossos, el dolor que em rosega no dorm. La pell em tiba amb violència, m’estreny com el coll d’una túnica. Déu m’ha llançat al fang i jo m’he tornat pols i cendra. Jo t’imploro, Déu meu, i no em respons. Estic davant teu, tu veus el que em passa. T’has tornat cruel envers mi, m’empaites amb la força de la teva mà. Em carregues a la gropa del vent i em sacseja la tempesta. Sé que em portes a la mort, el lloc reservat a tots els vivents. ¿Qui no allarga la mà quan tot és ruïna? ¿A qui no fa cridar auxili el dolor? ¿No he plorat pel qui vivia en la desgràcia? ¿No he sentit compassió davant el pobre? Jo esperava la felicitat i ha vingut la desgracia, anhelava la llum i ha arribat la foscor. Se’m remouen les entranyes sense parar, tinc al davant dies d’aflicció. Camino tot trist, sense escalf. M’alço en l’assemblea i crido auxili. M’he convertit en germà dels xacals i en company dels estruços. La pell se’m torna negra al meu damunt i els meus ossos, enfebrats, cremen i s’assequen. La meva lira acompanya cants de dol, i la flauta, la tonada dels qui ploren.