JOB 30:16-31

Ara dintre meu se m’escola l’àni-ma, han fet presa en mi els dies d’a-flicció. De nit em són foradats els ossos, i el meu rosec no para mai. Déu em rebrega el vestit violentament, se m’aferra al coll com el gorjal de la túnica; em llença al fang, i m’he tornat igual que pols i cendra. Clamo a tu, oh Déu, i no em respons, em presento davant teu i no em fas cas; t’has tornat cruel per a mi, em combats amb tota la força de la teva mà, te m’emportes a cavall del vent i em dilueixes en una turmenta. Sé prou bé que em portes a la mort, el lloc de destí de tots els vivents. Malgrat tot, ¿és que no he allargat la mà al desvalgut, si en el seu infortuni em demanava ajut? ¿No he plorat jo amb el qui passa estretor? ¿No he sentit pena a l’ànima per qui s’arruïna? Quan jo esperava la felicitat, vingué la dissort; esperava la llum, i m’arribà la fos-cúria; les meves entranyes bullen sense parar, se m’han presentat dies d’aflicció. Vaig ennegrit, sense escalf, m’alço en la reunió i crido auxili, m’he tornat com un germà dels xacals, i com un company dels estruços. La meva pell se m’ha tornat negra, i els meus ossos es cremen per la febre. El so de la cítara s’ha convertit en laments, i el del flabiol, en tornada de pla-nyívols.