Joan 4:5-42
Joan 4:5-42 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu: – Dóna’m aigua. Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar. Però la dona samaritana preguntà a Jesús: – Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana? Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: – Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva. La dona li diu: – Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell? Jesús li respongué: – Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna. Li diu la dona: – Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar. Ell li diu: – Vés a cridar el teu marit i torna. La dona li contesta: – No en tinc, de marit. Li diu Jesús: – Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat. La dona li respon: – Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem. Jesús li diu: – Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat. Li diu la dona: – Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot. Jesús li respon: – Sóc jo, el qui et parla. En aquell moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se’n va anar al poble a dir a la gent: – Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies? La gent va sortir del poble i l’anà a trobar. Mentrestant, els deixebles el pregaven: – Rabí, menja. Però ell els contestà: – Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu. Els deixebles es preguntaven entre ells: – És que algú li ha portat menjar? Jesús els diu: – El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”? Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja rep el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: “Un és el qui sembra i un altre el qui sega.” Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball. Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en Jesús per la paraula de la dona, que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.» Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Per la paraula d’ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona: – Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.
Joan 4:5-42 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Així va arribar a una ciutat de Samaria que es diu Sicar, prop del terreny que Jacob va deixar al seu fill Josep. Allí hi havia el pou de Jacob. Quan era prop de migdia, Jesús, cansat de cami-nar, es va asseure a la vora del pou. En això que va arribar una dona de Samaria a pouar aigua. Jesús li diu: “Dóna’m de beure.” És que els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar provisions. La samaritana li respon: “Com és que tu, un jueu, em demanes de beure a mi, una samaritana?” Perquè els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: “Si coneguessis el do de Déu i qui és el qui et diu dóna’m de beure, series tu qui li’n demanaria, i ell et donaria aigua viva.” Li fa, la dona: “Senyor, tu no tens poal i el pou és profund, d’on trauràs aigua viva? ¿Ets tu més gran que el nostre pare Jacob, que ens va deixar aquest pou, del qual en van beure ell, els seus fills i el seu bestiar?” Li respongué Jesús: “Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornaran a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set mai més, sinó que l’aigua que jo li donaré esdevindrà dintre seu un doll d’aigua que brollarà per a donar-li vida eterna.” Li diu la dona: “Senyor, dóna’m ai-gua d’aquesta, perquè no tingui mai més set ni hagi de venir més aquí a pouar-la.” Li diu: “Vés a cridar el teu marit i torna aquí.” La dona li respongué: “No en tinc, de marit.” Jesús li diu: “Ja ho dius bé que no en tens, de marit, perquè n’has tingut ja cinc, i el que ara tens no és pas el teu marit; en això has dit la veritat.” La dona replicà: “Veig que tu ets profeta. Els nostres pares van adorar el Senyor en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que és a Jerusalem el lloc on se l’ha d’adorar.” Li diu Jesús: “Creu-me, dona, s’acosta l’hora que ni en aquesta muntanya ni a Jerusalem adorareu el Pare. Vosaltres adoreu el que no coneixeu; nosaltres adorem el que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s’acosta l’hora, més exactament, és ara mateix, que els qui realment són adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat; perquè aquesta mena d’adoradors és la que el Pare busca. Déu és esperit, i els qui l’adoren cal que l’adorin en esperit i en veritat.” Li diu la dona: “Jo sé que el Messies ha de venir, és a dir, el Crist; quan vingui ens ho aclarirà tot.” Jesús li diu: “Sóc jo; el qui et parla.” En aquell moment van arribar els seus deixebles i es van estranyar que parlés amb una dona; no obstant, ningú no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors, la dona va deixar la seva gerra i se n’anà a la ciutat i digué a la gent: “Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. ¿No serà aquest el Crist?” La gent va sortir de la ciutat i es van dirigir cap on ell era. Mentrestant, els deixebles li prega-ven: “Rabí, menja.” Però ell els digué: “Jo tinc un aliment per menjar que vosaltres no coneixeu.” Els deixebles, aleshores, comentaven entre ells: “Serà que algú li ha dut menjar?” Els diu Jesús: “El meu aliment és complir la voluntat del qui m’ha enviat i que acabi la seva obra. Oi que vosaltres dieu que encara fal-ten quatre mesos per a la sega? Doncs jo us dic: Alceu els ulls i contempleu els camps; ja rossegen a punt de segar. El segador rep el jornal i el fruit que recull és per a la vida eterna, a fi que s’alegrin tant el sembrador com el sega-dor. En això sí que és certa la dita: Un és el qui sembra i un altre el qui sega. Jo us he enviat a segar el que no havíeu treballat; van ser uns altres els qui van treballar, però vosaltres heu recollit el fruit del seu treball.” Molts samaritans d’aquella ciutat van creure en ell per la paraula de la dona, que donava aquest testimoniatge: M’ha dit tot el que he fet. Per això, quan els samaritans arriba-ren on era ell li van demanar que es quedés amb ells; i s’hi quedà dos dies. I molts més van creure per la paraula d’ell, de manera que deien a la dona: “Ja no creiem pel que tu ens has dit, sinó que nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que ell és realment el Salvador del món.”