Arribà, doncs, en una població samaritana que es deia Sicar, no gaire lluny de la propietat que Jacob havia donat al seu fill Josep; allà hi havia el pou de Jacob. Jesús, cansat de caminar, s’assegué allí a la vora del pou. Era cap al migdia. Una dona de Samaria es presentà a pouar aigua. Jesús li diu:
– Dóna’m aigua.
Els seus deixebles se n’havien anat al poble a comprar menjar.
Però la dona samaritana preguntà a Jesús:
– Com és que tu, que ets jueu, em demanes aigua a mi, que sóc samaritana?
Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans.
Jesús li respongué:
– Si sabessis quin és el do de Déu i qui és el qui et diu: “Dóna’m aigua”, ets tu qui li n’hauries demanada, i ell t’hauria donat aigua viva.
La dona li diu:
– Senyor, no tens res per a pouar i aquest pou és fondo. D’on la trauràs, l’aigua viva? El nostre pare Jacob ens va donar aquest pou, i en bevia tant ell com els seus fills i el seu bestiar. ¿Que potser ets més gran que no pas ell?
Jesús li respongué:
– Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l’aigua que jo li donaré es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna.
Li diu la dona:
– Senyor, dóna’m aigua d’aquesta. Així no tindré més set ni hauré de venir aquí a pouar.
Ell li diu:
– Vés a cridar el teu marit i torna.
La dona li contesta:
– No en tinc, de marit.
Li diu Jesús:
– Fas bé de dir que no en tens. N’has tingut cinc, i l’home que ara tens no és el teu marit. En això has dit la veritat.
La dona li respon:
– Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.
Jesús li diu:
– Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu; nosaltres adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han d’adorar-lo en Esperit i en veritat.
Li diu la dona:
– Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.
Jesús li respon:
– Sóc jo, el qui et parla.
En aquell moment arribaren els deixebles. S’estranyaren que parlés amb una dona, però cap d’ells no gosà preguntar-li què volia o per què parlava amb ella. Llavors la dona deixà la gerra i se’n va anar al poble a dir a la gent:
– Veniu a veure un home que m’ha dit tot el que he fet. No deu ser el Messies?
La gent va sortir del poble i l’anà a trobar.
Mentrestant, els deixebles el pregaven:
– Rabí, menja.
Però ell els contestà:
– Jo, per menjar, tinc un aliment que vosaltres no coneixeu.
Els deixebles es preguntaven entre ells:
– És que algú li ha portat menjar?
Jesús els diu:
– El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. ¿No teniu costum de dir: “Quatre mesos més i ja serem a la sega”? Doncs bé, jo us dic: alceu els ulls i mireu els camps; ja són rossos, a punt de segar! El segador ja rep el jornal i recull el gra per a la vida eterna; així s’alegren plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita: “Un és el qui sembra i un altre el qui sega.” Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Altres van treballar-hi, i vosaltres us heu beneficiat del seu treball.
Molts dels samaritans d’aquell poble van creure en Jesús per la paraula de la dona, que assegurava: «M’ha dit tot el que he fet.» Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s’hi va quedar dos dies. Per la paraula d’ell mateix encara molts més van creure, i deien a la dona:
– Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món.