Jaume 3:2-10
Jaume 3:2-10 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
ja que tots fallem en moltes coses. Si algú no falla mai quan parla, aquest és un home perfecte, capaç de dominar també tot el cos. Quan posem la brida a la boca dels cavalls, ens obeeixen i podem dominar tot l’animal. Així mateix les naus: tan grans com són i empeses per vents tan forts, són dirigides amb un petit timó per allà on el timoner les vol portar. Igualment la llengua, tot i que és un membre molt petit, s’ufaneja de grans co-ses. Penseu quin bosc més gran podria arribar a encendre una molt petita guspira. Doncs, la llengua és un foc, tot un món de dolenteria. D’entre els nostres membres, la llengua es destaca com el que contamina tot el cos: ens consumeix el curs de l’existència quan és inflamada per l’infern. Perquè tota mena de bèsties i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, poden ser dominats i han estat domats per l’espè-cie humana; però la llengua és un mal indomable, ple de verí mortal, que cap home no pot dominar. Amb la llengua beneïm el Senyor i Pare, i amb la llengua maleïm els homes que Déu ha creat a imatge seva. De la mateixa boca en surt benedicció i maledicció. Germans meus, això no pot ser.
Jaume 3:2-10 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
ja que tots ensopeguem sovint. I si algú, parlant, no ensopega mai, vol dir que és un home perfecte, capaç de dominar tot el seu cos. Quan posem la brida a la boca dels cavalls perquè ens obeeixin, podem governar tot el seu cos. Fixeu-vos també en les naus: encara que siguin grans i les empenyin vents forts, amb un petit timó el pilot les governa cap on vol. Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. Mireu com un foc de no res encén un bosc molt gran. I la llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; inflama la roda de la vida i al final és inflamada per l’infern. Els homes han domat i domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no reposa, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció. Germans meus, no convé pas que sigui així.