Jaume 3:2-10

ja que tots ensopeguem sovint. I si algú, parlant, no ensopega mai, vol dir que és un home perfecte, capaç de dominar tot el seu cos. Quan posem la brida a la boca dels cavalls perquè ens obeeixin, podem governar tot el seu cos. Fixeu-vos també en les naus: encara que siguin grans i les empenyin vents forts, amb un petit timó el pilot les governa cap on vol. Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. Mireu com un foc de no res encén un bosc molt gran. I la llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; inflama la roda de la vida i al final és inflamada per l’infern. Els homes han domat i domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no reposa, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció. Germans meus, no convé pas que sigui així.