Gènesi 18:1-33
Gènesi 18:1-33 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
El Senyor s’aparegué a Abraham en les Alzines de Mam-bré, mentre estava assegut a l’entrada de la tenda, a l’hora més calorosa del dia. Alçà els ulls i heus aquí que tres homes s’havien aturat al seu davant. Així que els veié, va anar corrents al seu encontre, des de l’entrada de la tenda, i es prosternà; i digué: “Senyor meu, si he trobat gràcia als teus ulls, et prego que no passis de llarg del teu servent. De seguida tindreu una mica d’aigua per rentar-vos els peus, i després podreu reposar sota l’arbre. Us portaré un tros de pa perquè us conforteu. En acabar, podreu seguir ca-mí, que per això heu passat prop del vostre servent.” Ells li van dir: “Fes tal com has dit.” Abraham anà de presa cap a la tenda, a cercar Sara, i li digué: “Cuita! Prepara tres mesures de flor de farina, pasta-la i fes unes coques.” Tot seguit va anar de pressa cap al ramat, va triar un vedell tendre i gras i el va donar al mosso, que es va afanyar a rostir-lo. Després prengué mató, llet i el vedell ja preparat i els ho va servir, i es va quedar dret, sota l’arbre, mentre ells menjaven. Llavors li van preguntar: “I Sara, la teva muller, on és?” Respongué: “A la tenda.” I un dels hostes digué: “Tornaré a veure’t sens falta l’any vinent per aquest temps, i la teva dona ja tindrà un fill.” Sara estava escoltant a l’entrada de la tenda, darrere seu. Abraham i Sara ja eren grans, d’edat avançada, i a Sara ja li havia cessat el que és propi de les dones; per això Sara va riure per dintre seu, tot dient-se: “¿Un cop he arribat a la vellesa hi haurà plaer per a mi si, a més, també el meu marit és vell?” Però el Senyor digué a Abraham: “Per què ha rigut Sara, tot dient-se ‘Ara, a les meves velleses, infantaré jo?’ És que hi ha alguna cosa massa di-fícil per al Senyor? L’any vinent, al temps indicat, tornaré a veure’t, i Sara ja tindrà un fill.” Sara ho va desmentir: “No he rigut pas”, perquè va agafar por. Però ell res-pongué: “I tant que has rigut.” Els homes es van aixecar i s’enca-minaren cap a Sodoma. Abraham els acompanyà per acomiadar-los. El Senyor es preguntava: “¿Haig d’amagar a Abraham el que penso fer, atès que ha d’esdevenir un poble gran i fort, i en ell han de ser beneïdes totes les nacions de la terra? De fet, jo m’he fixat en ell perquè mani als seus fills i als seus descendents que guardin el camí del Senyor, practicant la justícia i el dret, a fi que el Senyor faci venir sobre Abraham allò que li ha promès.” El Senyor, doncs, decidí: “Ja que el clam contra Sodoma i Gomorra és gran i el seu pecat gravíssim, baixaré a veure si el seu compor-tament és tal com denuncia el clam que m’ha arribat; i així ho sabré.” Llavors els homes se’n van anar d’allí i es van dirigir cap a Sodoma, mentre Abraham es quedava plantat davant el Senyor. Abraham s’apropà i li digué: “De debò que vols destruir el just amb el pecador? Potser hi haurà una cinquantena de justos dins la població. De debò que els vol exterminar? No perdonaries la po-blació, per consideració a la cinquan-tena de justos que hi ha? Que sigui lluny de tu un compor-tament semblant, de fer morir el just i el pecador i que l’innocent sigui tractat com el culpable. Que sigui lluny de tot això! ¿El jutge de tota la terra no farà justícia?” El Senyor respongué: “Si dins la ciutat de Sodoma hi trobo cinquanta justos, perdonaré tota la població en consideració a ells.” Abraham, però, tornà a dir: “Certament, sóc massa atrevit de parlar al meu Senyor, jo que sóc pols i cendra. Però, potser als cinquanta justos n’hi manquin cinc; ¿per aquests cinc destruiràs tota la població?” Li respongué: “Si n’hi trobo quaranta-cinc, no la destruiré.” Abraham encara va insistir: “Potser només n’hi haurà quaranta.” Li res-pongué el Senyor: “En consideració a aquests quaranta, no ho faré.” Abraham va seguir dient: “Que el meu Senyor no s’enfadi si continuo par-lant; potser només n’hi haurà trenta.” Contestà el Senyor: “No ho faré, si n’hi trobo trenta.” Abraham tornà a insistir: “Certament, sóc massa atrevit de parlar al meu Senyor. Potser només n’hi haurà vint.” Li respongué: “En consideració a aquests vint, no la destruiré.” Abraham encara hi va tornar: “Que el meu Senyor no s’enfadi si parlo ara per darrera vegada. Potser només n’hi haurà deu.” Li respongué el Senyor: “No la destruiré en consideració a aquests deu.” Després de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà; i Abraham se’n tornà a casa seva.
Gènesi 18:1-33 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
El Senyor s’aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l’entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d’ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l’entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra i digué: – Senyor, si m’has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l’ombra d’aquest arbre. Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent. Ells li van respondre: – Fes tal com has dit. Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara: – Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets. Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan l’animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d’ells a l’ombra de l’alzina, mentre ells menjaven. Llavors li van preguntar: – On és Sara, la teva esposa? Abraham va respondre: – És dintre la tenda. Un dels hostes va afegir: – L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill. Sara ho sentia des de l’entrada de la tenda, darrere d’Abraham. Abraham i Sara ja eren vells, carregats d’anys. Sara, que ja havia passat l’edat de tenir fills, es posà a riure per dins tot dient-se: «¿A les meves velleses tornaré a sentir plaer, ara que el meu marit, el meu senyor, també és vell?» El Senyor digué a Abraham: – Com és que Sara ha rigut pensant que una dona tan vella no pot tenir fills? Hi ha res impossible per al Senyor? L’any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill. Sara, mentint per por, va assegurar que no havia rigut, però ell va insistir: – Sí que has rigut! Aquells homes es van aixecar i van dirigir la mirada cap a Sodoma. Abraham els acompanyava per acomiadar-los. El Senyor es deia: «Per què haig d’amagar a Abraham el que faré? Abraham s’ha de convertir en un poble gran i poderós, tant, que tots el pobles de la terra es valdran del seu nom per a beneir-se. Jo m’he fet meu Abraham perquè mani als seus fills i als seus descendents que no s’apartin dels meus camins i siguin rectes i justos; així jo compliré a favor d’ell tot el que li he promès.» Llavors el Senyor digué a Abraham: – El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m’arriba. Sigui el que sigui, ho sabré. Els dos homes que acompanyaven el Senyor se’n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d’ell. Llavors Abraham s’acostà i digué: – ¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d’aquells cinquanta? Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia? El Senyor va respondre: – Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaria tota la ciutat. Abraham va insistir: – Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra. Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destruiries tota la ciutat? El Senyor li va dir: – No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos. Abraham va tornar a parlar: – Suposem que només n’hi hagués quaranta. El Senyor va respondre: – No ho faria, per consideració a aquests quaranta. Abraham va continuar: – Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo. Suposem que només n’hi hagués trenta. El Senyor respongué: – No ho faria si n’hi trobava trenta. Abraham va insistir: – Goso parlar encara al meu Senyor. Suposem que només n’hi hagués vint. El Senyor va respondre: – No la destruiria, per consideració a aquests vint. Abraham insistí novament: – Que el meu Senyor no s’enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n’hi hagués deu. El Senyor li respongué: – No la destruiria, per consideració a aquests deu. Quan acabà de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà, i Abraham se’n tornà al lloc on vivia.