GÈNESI 18:1-33

El Senyor s’aparegué a Abraham en les Alzines de Mam-bré, mentre estava assegut a l’entrada de la tenda, a l’hora més calorosa del dia. Alçà els ulls i heus aquí que tres homes s’havien aturat al seu davant. Així que els veié, va anar corrents al seu encontre, des de l’entrada de la tenda, i es prosternà; i digué: “Senyor meu, si he trobat gràcia als teus ulls, et prego que no passis de llarg del teu servent. De seguida tindreu una mica d’aigua per rentar-vos els peus, i després podreu reposar sota l’arbre. Us portaré un tros de pa perquè us conforteu. En acabar, podreu seguir ca-mí, que per això heu passat prop del vostre servent.” Ells li van dir: “Fes tal com has dit.” Abraham anà de presa cap a la tenda, a cercar Sara, i li digué: “Cuita! Prepara tres mesures de flor de farina, pasta-la i fes unes coques.” Tot seguit va anar de pressa cap al ramat, va triar un vedell tendre i gras i el va donar al mosso, que es va afanyar a rostir-lo. Després prengué mató, llet i el vedell ja preparat i els ho va servir, i es va quedar dret, sota l’arbre, mentre ells menjaven. Llavors li van preguntar: “I Sara, la teva muller, on és?” Respongué: “A la tenda.” I un dels hostes digué: “Tornaré a veure’t sens falta l’any vinent per aquest temps, i la teva dona ja tindrà un fill.” Sara estava escoltant a l’entrada de la tenda, darrere seu. Abraham i Sara ja eren grans, d’edat avançada, i a Sara ja li havia cessat el que és propi de les dones; per això Sara va riure per dintre seu, tot dient-se: “¿Un cop he arribat a la vellesa hi haurà plaer per a mi si, a més, també el meu marit és vell?” Però el Senyor digué a Abraham: “Per què ha rigut Sara, tot dient-se ‘Ara, a les meves velleses, infantaré jo?’ És que hi ha alguna cosa massa di-fícil per al Senyor? L’any vinent, al temps indicat, tornaré a veure’t, i Sara ja tindrà un fill.” Sara ho va desmentir: “No he rigut pas”, perquè va agafar por. Però ell res-pongué: “I tant que has rigut.” Els homes es van aixecar i s’enca-minaren cap a Sodoma. Abraham els acompanyà per acomiadar-los. El Senyor es preguntava: “¿Haig d’amagar a Abraham el que penso fer, atès que ha d’esdevenir un poble gran i fort, i en ell han de ser beneïdes totes les nacions de la terra? De fet, jo m’he fixat en ell perquè mani als seus fills i als seus descendents que guardin el camí del Senyor, practicant la justícia i el dret, a fi que el Senyor faci venir sobre Abraham allò que li ha promès.” El Senyor, doncs, decidí: “Ja que el clam contra Sodoma i Gomorra és gran i el seu pecat gravíssim, baixaré a veure si el seu compor-tament és tal com denuncia el clam que m’ha arribat; i així ho sabré.” Llavors els homes se’n van anar d’allí i es van dirigir cap a Sodoma, mentre Abraham es quedava plantat davant el Senyor. Abraham s’apropà i li digué: “De debò que vols destruir el just amb el pecador? Potser hi haurà una cinquantena de justos dins la població. De debò que els vol exterminar? No perdonaries la po-blació, per consideració a la cinquan-tena de justos que hi ha? Que sigui lluny de tu un compor-tament semblant, de fer morir el just i el pecador i que l’innocent sigui tractat com el culpable. Que sigui lluny de tot això! ¿El jutge de tota la terra no farà justícia?” El Senyor respongué: “Si dins la ciutat de Sodoma hi trobo cinquanta justos, perdonaré tota la població en consideració a ells.” Abraham, però, tornà a dir: “Certament, sóc massa atrevit de parlar al meu Senyor, jo que sóc pols i cendra. Però, potser als cinquanta justos n’hi manquin cinc; ¿per aquests cinc destruiràs tota la població?” Li respongué: “Si n’hi trobo quaranta-cinc, no la destruiré.” Abraham encara va insistir: “Potser només n’hi haurà quaranta.” Li res-pongué el Senyor: “En consideració a aquests quaranta, no ho faré.” Abraham va seguir dient: “Que el meu Senyor no s’enfadi si continuo par-lant; potser només n’hi haurà trenta.” Contestà el Senyor: “No ho faré, si n’hi trobo trenta.” Abraham tornà a insistir: “Certament, sóc massa atrevit de parlar al meu Senyor. Potser només n’hi haurà vint.” Li respongué: “En consideració a aquests vint, no la destruiré.” Abraham encara hi va tornar: “Que el meu Senyor no s’enfadi si parlo ara per darrera vegada. Potser només n’hi haurà deu.” Li respongué el Senyor: “No la destruiré en consideració a aquests deu.” Després de parlar amb Abraham, el Senyor se n’anà; i Abraham se’n tornà a casa seva.