Gàlates 3:6-29
Gàlates 3:6-29 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
D’Abraham es diu que va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia . Sapigueu, doncs, que els fills d’Abraham són els qui creuen. L’Escriptura preveia que Déu, en virtut de la fe, faria justos els qui no són jueus, i va anunciar a Abraham aquesta bona notícia: En tu seran beneïts tots els pobles . Així, doncs, els qui creuen són beneïts amb Abraham, el creient. Perquè els qui es refien de les obres de la Llei estan sotmesos a una maledicció, ja que diu l’Escriptura: Maleït el qui no observi totes les prescripcions que hi ha en el llibre de la Llei i no les compleixi . Ara bé, és evident que ningú no és just davant de Déu en virtut de la Llei, perquè viurà el qui és just per la fe ; la Llei, però, segueix un camí divers del de la fe, ja que el qui compleixi les prescripcions viurà gràcies a elles . Crist ens ha rescatat de la maledicció de la Llei fent-se maledicció per nosaltres, tal com diu l’Escriptura: Maleït el qui està penjat en un patíbul . Així la benedicció d’Abraham, destinada a tots els pobles, s’ha complert per Jesucrist, i hem rebut per la fe l’Esperit que Déu havia promès. Germans, ja sabeu que entre els homes ningú no pot anul·lar o modificar un pacte tancat vàlidament. Doncs bé, les promeses van ser fetes a Abraham i a la seva descendència. No diu: «i a les descendències», com si fossin molts, sinó que es refereix a un de sol: «i a la teva descendència», que és Crist. Per això jo dic: Déu havia fet un pacte vàlid, i la Llei, que va arribar quatre-cents trenta anys després, no podia invalidar-lo ni podia anul·lar la promesa. Perquè si l’herència ve de la Llei, ja no ve de la promesa; i és en virtut d’una promesa que Déu va fer a Abraham el do de l’herència. Per què va arribar, doncs, la Llei? Va ser afegida per a fer evidents les transgressions, fins que vingués aquella descendència en qui es compleixen les promeses. La Llei fou promulgada per mitjà d’àngels, per mans d’un mitjancer. Tanmateix, un mitjancer no és mai intermediari d’una sola persona, i Déu és un de sol. ¿Deduïm d’això que la Llei va contra les promeses de Déu? De cap manera, perquè si haguéssim rebut una Llei capaç de donar vida hauríem estat certament justos en virtut de la Llei. Ara bé, l’Escriptura deixa ben clar que tothom és captiu del pecat; així la promesa és concedida als creients gràcies a la fe en Jesucrist. Abans que arribés la fe estàvem reclosos sota la custòdia de la Llei, esperant el moment que la fe es revelaria, de manera que la Llei ens feia de guia vers el Crist, per tal que arribéssim a ser justos en virtut de la fe. Però ara que la fe ha arribat, ja no estem sota cap guia. Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, també sou descendència d’Abraham, hereus de la promesa.
Gàlates 3:6-29 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Estigueu segurs que de la mateixa manera que, a Abraham, creure en Déu li fou comptat com a justícia, només són descendència autèntica d’Abraham aquells qui són de la fe. Fins l’Escriptura, preveient que Déu rehabilitaria els gentils per la fe, va prenunciar a Abraham aquesta nova: “En tu seran beneïts tots els pobles.” De manera que els qui són de la fe són beneïts amb el fidel Abraham. En canvi, tots els qui depenen de les obres de la Llei estan sota una maledicció; perquè ho diu l’Escriptura: “Maleït el qui no es manté en el compliment de tot el que hi ha escrit al llibre de la Llei.” I que per la Llei ningú no és reha-bilitat davant Déu és evident, vist que “el just viurà per la fe”; la Llei, però, no es basa en la fe, ans “el qui compleix els preceptes viurà per ells”. El Crist ens ha rescatat de la male-dicció de la Llei assumint en lloc nostre la maledicció, tal com diu l’Escriptura: “Maleït tot aquell qui penja d’un patíbul”, a fi que la benedicció d’Abraham abastés els gentils per mitjà de Crist Jesús, i per la fe rebéssim l’Esperit promès. Germans, humanament parlant, un pacte acceptat formalment, malgrat ser cosa humana, ningú no l’anul·la ni el modifica. Doncs bé, les promeses van ser fetes a Abraham i a la seva descendència. No diu: “I a les descendències”, com si parlés de moltes, sinó referint-se a una sola: “I a la teva descendència”; és a dir, el Crist. Dic jo: El pacte preratificat per Déu no pot ser invalidat per una Llei vinguda quatre-cents trenta anys més tard, fins al punt de suprimir la promesa. Perquè si l’herència depengués de la Llei ja no dependria de la promesa, i, en canvi, Déu va concedir a Abraham el seu favor interposant-hi una promesa. Aleshores, quin fi té la Llei? Fou afegida per evidenciar les transgres-sions, fins que arribés el descendent a qui era destinada la promesa. Fou una promulgació amb intervenció dels àn-gels i les mans d’un mitjancer. Si bé no cal cap mitjancer quan inter-vé només una part, i Déu és un de sol. Aleshores, ¿direm que la Llei va con-tra les promeses de Déu? De cap mane-ra! Si s’hagués establert una Llei capaç de donar vida, aleshores la rehabilitació sí que seria en virtut de la Llei, però la Llei escrita tot ho ha reclòs sota el domini del pecat, a fi que la promesa sigui concedida als creients en virtut de la fe en Jesucrist. Abans de venir la fe estàvem reclo-sos sota la vigilància de la Llei, en es-pera de la fe que s’havia de revelar. Mentrestant, la Llei ens va fer de preceptor per guiar-nos a Crist, per tal que fóssim rehabilitats per la fe. Però ara, un cop arribada la fe, ja no estem sotmesos al preceptor, perquè tots, per la fe en el Crist Jesús, sou fills de Déu. Tots els qui heu estat batejats en el Crist us heu revestit del Crist. Ja no hi ha diferència entre jueu o grec, esclau o lliure, home o dona, perquè tots vosaltres sou un de sol en Crist Jesús. I si sou de Crist sou, doncs, descen-dència d’Abraham i hereus segons la promesa.