Èxode 16:1-36

Comparteix

Èxode 16:1-36 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)

Tota la comunitat dels israelites va partir d’Elim, i arribà al desert de Sín, entre Elim i el Sinaí, el dia quinze del segon mes després de la sortida d’Egipte. En el desert tota la comunitat va murmurar contra Moisès i Aaron. Els israelites els deien: – Tant de bo la mà del Senyor ens hagués fet morir al país d’Egipte, quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos! Ens heu fet sortir cap aquest desert perquè tot el poble mori de fam. El Senyor va dir a Moisès: – Jo us faré ploure pa des del cel. Que el poble surti cada dia a recollir la ració necessària per a aquell dia. Així els posaré a prova i veuré si obren o no d’acord amb això que els mano. I el sisè dia, quan preparin la quantitat que s’han d’emportar, n’agafaran el doble del que recullen els altres dies. Moisès i Aaron van dir a tots els israelites: – Aquest vespre sabreu que el Senyor us ha fet sortir del país d’Egipte, i al matí veureu la glòria del Senyor, ja que ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre? Moisès va afegir: – Al vespre el Senyor us donarà carn per a menjar, i al matí, pa per a saciar-vos, perquè ha sentit les vostres murmuracions contra ell. Nosaltres, qui som? No és pas contra nosaltres que murmureu, sinó contra el Senyor. Moisès va dir a Aaron: – Digues a tota la comunitat dels israelites: “Acosteu-vos al Senyor. Ell ha sentit les vostres murmuracions.” I mentre Aaron parlava a tota la comunitat dels israelites, ells es van girar cap al desert i van veure la glòria del Senyor que s’apareixia en el núvol. El Senyor digué a Moisès: – He sentit les murmuracions dels israelites. Vés a dir-los: “Al vespre menjareu carn, i al matí us saciareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor, el vostre Déu.” Aquell mateix vespre va arribar un vol de guatlles que cobrí el campament, i al matí, al voltant del campament, hi havia una capa de rosada. Quan s’esvaí la capa de rosada, damunt el desert va quedar-hi una capa granulada, fina com el gebre. Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre: «Man hu?» (que vol dir: «Què és això?»), perquè no sabien què era. Moisès els va dir: – Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. El manament del Senyor és aquest: Que cadascú en reculli el que necessita per a menjar. Agafeu-ne la mesura d’un ómer per persona, segons el nombre de persones que hi ha a cada tenda. Els israelites ho van fer així. Uns en van recollir molt, i altres poc; però, quan ho van mesurar, ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava als qui n’havien recollit poc. Cadascú havia recollit el que necessitava per a menjar. Moisès també els va dir: – Que ningú no en guardi gens per a l’endemà. Amb tot, alguns no van fer cas de Moisès i en guardaren per a l’endemà, però es va omplir de cucs i es va podrir. Moisès s’indignà contra ells. Cada matí tothom en recollia, cadascú segons el que necessitava per a menjar. Quan el sol escalfava, la resta es fonia. El dia sisè en recolliren el doble, dues mesures per persona. Els principals de la comunitat van anar a comunicar-ho a Moisès. Ell els digué: – El Senyor ho ha manat així. Demà és dissabte, dia de repòs consagrat al Senyor. Coeu el que hàgiu de coure, i bulliu el que hàgiu de bullir, i el que sobri, reserveu-ho i guardeu-ho per a demà. Ells ho van guardar fins l’endemà, tal com Moisès havia ordenat, i no s’hi van posar els cucs ni es va podrir. Moisès els digué: – Mengeu-vos-ho avui, perquè avui és dia de repòs en honor del Senyor, i no en trobareu pas als camps. Durant sis dies en recollireu, però el dia setè és dia de repòs, i no n’hi haurà. Tot i això, alguns del poble sortiren a buscar-ne el dia setè, però no en van trobar. Llavors el Senyor va dir a Moisès: – Fins quan us negareu a complir els meus manaments i les meves lleis? Tingueu present que el Senyor us ha donat el dissabte, dia de repòs; per això, el dia sisè us dóna pa per a dos dies. Quedeu-vos cadascú al seu lloc; el dia setè ningú no ha de sortir. Així, doncs, el poble va reposar el dia setè. Els israelites van donar a aquella substància el nom de mannà. Era blanca com la llavor de coriandre, i tenia un gust com de galetes de mel. Moisès va dir: – El Senyor ens ha donat aquesta ordre: “Ompliu de mannà la mesura d’un ómer i guardeu-la, perquè les generacions futures vegin el pa amb què us vaig alimentar al desert quan us vaig fer sortir del país d’Egipte.” Moisès va dir a Aaron: – Pren una gerra i posa-hi una mesura de mannà. Després deixa-la davant el Senyor, perquè es conservi el mannà per a les generacions futures. Tal com el Senyor havia ordenat a Moisès, Aaron va posar la gerra davant el document de l’aliança, per tal de conservar el mannà. Els israelites van menjar mannà durant quaranta anys, fins que arribaren en una terra habitada. En van menjar fins que foren a les fronteres del país de Canaan. L’ómer o ració diària de mannà era la desena part de la mesura coneguda amb el nom d’efà.

Èxode 16:1-36 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)

Alçant el campament d’Elim, tota la congregació dels fills d’Israel va arribar al desert de Sin, entre Elim i el Sinaí, el dia quinzè del mes segon, després d’haver sortit de la terra d’Egipte. Llavors, tota la congregació dels fills d’Israel va començar a murmurar contra Moisès i Aaron, al desert. Els fills d’Israel els deien: “Tant de bo haguéssim mort a mans del Senyor al país d’Egipte, quan sèiem vora les olles de carn, quan menjàvem pa en abundor. Ens heu dut en aquest desert per matar de fam tota aquesta generació.” El Senyor digué a Moisès: “Mira, us faré ploure pa del cel per a vosaltres, i el poble sortirà a recollir cada dia la ració diària; així el posaré a prova per veure si segueix les meves instruccions o no. Però, el dia sisè, quan preparin el que s’han d’endur, haurà de ser el doble del que apleguen cada dia.” Moisès i Aaron van dir a tots els fills d’Israel: “Al capvespre sabreu que ha estat el Senyor qui us ha tret del país d’Egipte, i a la matinada veureu la glòria del Senyor; perquè, nosaltres, què som perquè hàgiu de murmurar en contra nostre?” Moisès hi afegí: “El Senyor us donarà aquest vespre carn per a menjar, i al matí pa fins a atipar-vos, perquè ha sentit les murmuracions amb què l’heu blasmat; perquè, nosaltres, què som? No són pas contra nosaltres, les vostres murmuracions, sinó contra el Senyor.” I Moisès digué a Aaron: “Digues a tota la congregació dels fills d’Israel: Presenteu-vos davant del Senyor, perquè ell ha sentit les vostres murmuracions.” I succeí que, mentre Aaron estava parlant a tota la congregació dels fills d’Israel, es van girar vers el desert, i la glòria del Senyor aparegué dins el núvol. Llavors el Senyor va parlar a Moisès d’aquesta manera: “He sentit les murmuracions dels fills d’Israel. Vés a dir-los: Al capves-pre menjareu carn i al matí us atipareu de pa. Així sabreu que jo sóc el Senyor Etern, el vostre Déu.” Aquell capvespre van pujar les guat-lles, que cobriren el campament, i l’en-demà al matí hi havia una capa rosada al voltant del campament. I quan la capa de rosada es va esvair, damunt la superfície del desert hi havia una cosa menuda, granulosa, semblant al gebre, sobre la terra. En veure-ho, els fills d’Israel es deien els uns als altres: “Què es això?”, perquè no sabien què era. I Moisès els digué: “Aquest és el pa que el Senyor us dóna per aliment. Això és el que el Senyor ha manat: “Que cadascú n’aplegui just el que hagi de menjar, un gómor per cap, segons el nombre de persones que siguin; cadascú en prendrà segons els qui conviuen en la seva tenda.” Els fills d’Israel així ho van fer; uns n’aplegaren molt i altres menys. I quan ho van mesurar amb el gómor, ni els qui van aplegar molt no en tenien massa, ni els qui en van aplegar menys van quedar curts; cadascú n’havia aple-gat just per a les seves necessitats. Moisès també els digué: “Que ningú no en guardi gens per a l’endemà.” Però no van escoltar Moisès, i alguns en van guardar per a l’endemà; però es va omplir de cucs i es va podrir. Llavors Moisès es va indignar contra ells. Tots els matins, cadascú n’aplegava el que havia de menester, perquè, així que el sol començava a escalfar, es fonia. El dia sisè en van aplegar doble ra-ció, dos gómors per cap, i els principals de la congregació van anar a informar-ne Moisès; però ell els digué: “Això és el que el Senyor ha manat: Demà és dissabte, un dia de repòs consagrat al Senyor; coeu el que hàgiu de coure i bulliu el que hàgiu de bullir, i el que sobri guardeu-ho com a reserva per a demà.” Ells ho van guardar per a l’endemà, tal com Moisès havia manat, i no es va podrir ni s’hi van ficar els cucs. Llavors Moisès digué: “Mengeu-ne avui, que avui és el dissabte del Senyor, i en tal dia no en trobareu al camp. Durant sis dies en podreu aplegar, però el dia setè, el dissabte, no n’hi haurà.” Amb tot, el dia setè, alguns del poble van sortir a buscar-ne, però no en van trobar. El Senyor digué a Moisès: “Fins quan refusareu de guardar els meus manaments i les meves lleis? Mireu que el Senyor us ha donat el dissabte; és per això que el dia sisè us dóna pa per a dos dies. Que cadascú resti en el seu lloc; que ningú no es mogui de casa seva el dia setè.” I el poble va reposar el dia setè. La casa d’Israel va anomenar mannà allò que recollien, i era com llavors de coriandre, blanc i amb gust com de pas-tís de mel. Moisès digué: “Això és el que el Senyor ha manat: Ompliu-ne un gómor i conserveu-lo per als vostres descendents, a fi que vegin el pa que us he fet menjar al desert, quan us vaig treure de la terra d’Egipte.” I Moisès digué a Aaron: “Pren una gerra i fica-hi un gómor ple de mannà, i posa-la davant del Senyor, a fi de con-servar-lo per als vostres descendents.” Aaron va ficar dins la gerra un gómor ple de mannà i la va posar davant el Testimoniatge perquè es conservés. Els fills d’Israel van menjar el mannà durant quaranta anys, fins que van arri-bar en una terra habitada. Es van estar alimentant de mannà fins que van arri-bar a la frontera del país de Canaan. El gómor és una desena part de l’efà.