Cohèlet 1:1-17
Cohèlet 1:1-17 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Paraules del Predicador, fill de David, rei a Jerusalem. Vanitat de vanitats!, deia el Predi-cador; vanitat de vanitats, tot és vanitat! Què en treu l’home de tot el seu esforç amb què s’afanya en aquest món? Una generació se’n va i una altra generació ve, però la terra roman sempre. El sol surt i el sol es pon, i s’a-pressa cap al lloc d’on torna a sortir. El vent va cap al sud i gira cap al nord; fa voltes i més voltes, i amb el seus giravolts retorna, el vent. Tots els rius van a parar al mar, i el mar no s’omple, i del lloc on han sortit, els rius tornen per fluir de nou. Totes les coses són carregoses. Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar, ni que l’oïda no està farta de sentir. Allò que ha estat és el que serà, i allò que es va fer és el que es farà; que no hi ha cap cosa nova en aquest món. Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir: “Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors. De les coses passades no en queda record; ni tampoc no en quedarà, en aquells que vinguin, de les coses que han de ser després. Jo, el Predicador, regnava sobre Is-rael a Jerusalem, i vaig aplicar-me de tot cor a cercar i a esbrinar amb saviesa tot el que s’es-devé en aquest món; tasca feixuga que Déu ha assenyalat als homes perquè se n’ocupin! He observat totes les obres que es fan en aquest món, i he vist que tot és va-nitat i afany inútil. Allò que surt tort no es pot redreçar, i allò que no es té no es pot comptar. Vaig reflexionar interiorment i em vaig dir: “Heus aquí que m’he engrandit i he acumulat saviesa, més que tots els meus predecessors a Jerusalem; i el meu cor s’ha omplert de saviesa i ciència.” Vaig aplicar el meu cor a estudiar la saviesa i a comparar la niciesa i la follia; i he comprès que fins i tot això era afany inútil
Cohèlet 1:1-17 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Reflexions de Cohèlet, fill de David i rei a Jerusalem. Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet, tot és efímer, tot és en va. Què en treu l’home de tots els treballs amb què s’afanya sota el sol? Una generació se’n va, i una altra ve, però la terra es manté sempre. El sol surt, el sol es pon, anhelant d’arribar al lloc d’on tornarà a sortir. El vent bufa de tramuntana, ara es gira de migjorn; dóna voltes i més voltes i refà el camí que havia fet. Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. Les paraules són pura rutina i no val la pena de parlar; l’ull no s’acontenta del que veu ni l’orella del que sent. Allò que ha passat tornarà a passar, allò que s’ha fet tornarà a fer-se: no hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: «Mira, això és nou!», segur que ja existia abans, en el temps que ens ha precedit. De les generacions passades no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s’haurà esvaït entre els qui vindran després. Jo, Cohèlet, que era rei d’Israel, a Jerusalem, vaig posar-me amb tota l’ànima a investigar amb l’ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel: un mal ofici, val a dir-ho, que Déu ha imposat als humans! Vaig mirar tot el que es fa sota el sol, però vaig veure que tot és en va i afany inútil: «El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca, no hi pots comptar.» Em deia a mi mateix: «He crescut i avançat en saviesa més que cap altre dels reis que m’han precedit a Jerusalem. He fet l’experiència d’abundar en saviesa i coneixement.» Però, després de llançar-me a investigar saviesa i coneixement, insensatesa i niciesa, vaig comprendre que també això és un afany inútil.