L’ECLESIASTÈS 1:1-17

Paraules del Predicador, fill de David, rei a Jerusalem. Vanitat de vanitats!, deia el Predi-cador; vanitat de vanitats, tot és vanitat! Què en treu l’home de tot el seu esforç amb què s’afanya en aquest món? Una generació se’n va i una altra generació ve, però la terra roman sempre. El sol surt i el sol es pon, i s’a-pressa cap al lloc d’on torna a sortir. El vent va cap al sud i gira cap al nord; fa voltes i més voltes, i amb el seus giravolts retorna, el vent. Tots els rius van a parar al mar, i el mar no s’omple, i del lloc on han sortit, els rius tornen per fluir de nou. Totes les coses són carregoses. Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar, ni que l’oïda no està farta de sentir. Allò que ha estat és el que serà, i allò que es va fer és el que es farà; que no hi ha cap cosa nova en aquest món. Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir: “Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors. De les coses passades no en queda record; ni tampoc no en quedarà, en aquells que vinguin, de les coses que han de ser després. Jo, el Predicador, regnava sobre Is-rael a Jerusalem, i vaig aplicar-me de tot cor a cercar i a esbrinar amb saviesa tot el que s’es-devé en aquest món; tasca feixuga que Déu ha assenyalat als homes perquè se n’ocupin! He observat totes les obres que es fan en aquest món, i he vist que tot és va-nitat i afany inútil. Allò que surt tort no es pot redreçar, i allò que no es té no es pot comptar. Vaig reflexionar interiorment i em vaig dir: “Heus aquí que m’he engrandit i he acumulat saviesa, més que tots els meus predecessors a Jerusalem; i el meu cor s’ha omplert de saviesa i ciència.” Vaig aplicar el meu cor a estudiar la saviesa i a comparar la niciesa i la follia; i he comprès que fins i tot això era afany inútil