2 Samuel 12:1-23
2 Samuel 12:1-23 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
El Senyor va enviar el profeta Natan a trobar David. Se li va presentar i li digué: “En una ciutat hi havia dos homes, l’un era ric i l’altre pobre. El ric tenia gran abundor de bestiar petit i gros. En canvi, el pobre només tenia una ovella jove que s’havia comprat. La criava i ella creixia amb ell i els seus fills, menjant del seu pa, bevent de la seva copa i dormint als seus braços; i per ell era com una filla. Però va arribar un viatger a casa de l’home ric, i a aquest li va saber greu de prendre un moltó o un vedell dels seus per a preparar un àpat al viatger que venia a visitar-lo, i va prendre l’ovella d’aquell home pobre i la va fer guisar per al seu visitant.” Llavors la còlera de David va esclatar molt fort contra aquell home i digué a Natan: “Tant cert com que el Senyor és viu, que l’home que ha fet això és me-reixedor de la mort. I haurà de restituir l’ovella quatre vegades, per l’acció que ha comès i per no haver tingut pietat!” Aleshores Natan digué a David: “Tu ets aquest home! El Senyor, Déu d’Is-rael, ha dit això: “Jo t’he ungit com a rei d’Israel, i t’he lliurat de la mà de Saül. T’he donat la casa del teu senyor i he posat als teus braços les dones del teu senyor. T’he donat la casa d’Israel i de Judà; i, per si era poc, estava disposat a afegir-hi moltes més coses. Per què has menyspreat la paraula del Senyor cometent allò que és ofensiu als seus ulls? Has fet morir Uries, l’hitita, amb l’espasa, i has pres la seva muller per dona teva. A ell l’has mort amb l’espasa dels fills d’Ammon; ara, doncs, l’espasa mai més no s’apartarà de casa teva, perquè, menys-preant-me a mi, has pres la muller d’Uries, l’hitita, per fer-la esposa teva.” Això diu el Senyor: “Mira, jo faré que s’aixequi el mal contra tu d’enmig de la teva mateixa família, prendré les dones davant els teus ulls i les donaré a un parent teu perquè jegui amb elles a la vista d’aquest sol. Perquè tu ho has fet d’amagat, però jo això ho faré a la vista de tot Israel i a ple sol.” Llavors David digué a Natan: “He pecat contra el Senyor!” I Natan res-pongué a David: “També el Senyor t’ha perdonat el teu pecat; no moriràs. Però com que amb això que has fet has provocat que els enemics del Senyor blasfemin, el fill que t’ha nascut morirà sense remei.” Després que Natan hagué tornat a casa seva, el Senyor va ferir el fill que la muller d’Uries havia infantat a David, i va caure greument malalt. Llavors David va començar a pregar a Déu pel nen, va dejunar, es va retirar i passava les nits ajagut a terra. Els ancians del seu palau van anar al seu costat per insistir a fer-lo alçar de terra, però ell s’hi va negar i no va voler menjar amb ells. Succeí que, al setè dia, el nen va morir; i els servidors de David tenien por d’anunciar-li la seva mort, perquè pensaven: “Si mentre vivia el nen no volia escoltar el que li dèiem, com li hem de dir que el nen és mort? Pot fer una barbaritat!” Però David va notar que els seus servents es parlaven a cau d’orella i va comprendre que el nen era mort; i els preguntà: “Ha mort el nen?” I ells van contestar: “Ha mort.” Llavors David es va alçar de terra, es va rentar, es va perfumar, es va can-viar de vestits i va anar a la Casa del Senyor a prosternar-se en pregària. Des-prés va tornar a casa seva, va demanar que li servissin aliments i va menjar. Els seus servents li digueren: “Quina mena de comportament és aquest? Men-tre el nen era viu, dejunaves i ploraves; i ara que és mort, t’has alçat i has pres aliments.” Ell va respondre: “Mentre era viu, jo dejunava i plorava per ell, perquè em deia: Qui sap si el Senyor es compadirà de mi i deixarà viure el nen. Però ara, que ja és mort, per què he de dejunar? ¿Que potser podré fer-lo tornar altre cop? Jo aniré on ell és, però ell no tornarà pas a mi!”
2 Samuel 12:1-23 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
El Senyor va enviar Natan a David. Natan va entrar a la seva presència i li digué: – En una ciutat hi havia dos homes; l’un era ric, i l’altre, pobre. El ric tenia molts ramats d’ovelles i de vaques. El pobre no tenia sinó una ovella petita, que ell mateix havia comprat i havia criat. L’ovella creixia amb ell i amb els seus fills, menjava del seu plat, bevia del seu got i dormia als seus braços. La tenia com una filla. Un dia, el ric va rebre a casa seva un home que anava de pas i, com que li dolia de prendre un cap de bestiar dels seus ramats per servir-lo al foraster, va prendre l’ovella del pobre i la va servir al qui havia arribat a casa seva. David es va indignar moltíssim contra aquell home i digué a Natan: – Ho juro per la vida del Senyor: l’home que ha fet això mereix la mort! Pagarà l’ovella quatre vegades, perquè no li ha dolgut gens ni mica això que ha fet! Llavors Natan va dir a David: – Aquest home ets tu. Això diu el Senyor, Déu d’Israel: “Jo t’he ungit rei d’Israel i t’he alliberat de les mans de Saül. T’he donat tota la família de Saül, el teu senyor, i he posat les seves dones als teus braços. T’he donat Israel i Judà i, per si tot això fos poc, estic disposat a afegir-hi més i més favors. Per què has menyspreat el Senyor cometent allò que l’ofèn? Has fet matar Uries, l’hitita, i has pres per esposa la seva muller. I a ell l’has fet morir amb l’espasa dels ammonites. Per això, ja que tu m’has menyspreat prenent per esposa la muller d’Uries, l’hitita, l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva. Això diu el Senyor: Faré que el mal s’aixequi de la teva pròpia família. Davant els teus propis ulls et prendré les dones i les donaré a un dels teus, que jaurà amb elles a plena llum del dia. Tu ho has fet d’amagat, però jo obraré a plena llum, davant de tot Israel.” David va dir a Natan: – He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: – El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs. Però amb aquesta acció has menyspreat el Senyor; per això el fill que t’ha nascut, morirà. I Natan se’n tornà a casa seva. El Senyor va enviar una malaltia a l’infant que la muller d’Uries havia donat a David, i es va posar molt greu. David, ajagut a terra, pregava a Déu pel nen i dejunava. Els consellers de palau procuraven fer-lo aixecar de terra, però ell s’hi negava i no volia menjar res. L’infant va morir el setè dia. Els consellers de David tenien por de donar-li la notícia, perquè pensaven: «Si quan el nen encara vivia no feia cas del que li dèiem, com dir-li ara que el nen ha mort? És capaç de fer un disbarat.» David va notar que parlaven en veu baixa i va comprendre que l’infant era mort. Els va preguntar, doncs: – ¿És mort, el nen? Ells van respondre: – Sí, és mort. Llavors David s’alçà de terra, es va rentar i perfumar, va mudar-se de roba i anà a prosternar-se al santuari del Senyor. Després va tornar al palau, demanà que li paressin taula i va menjar. Els seus consellers li deien: – Què és, això que fas? Mentre l’infant vivia, dejunaves i ploraves, i ara que ha mort, t’aixeques de terra i et poses a menjar. Ell va respondre: – Mentre l’infant vivia, jo dejunava i plorava pensant: Qui sap si el Senyor es compadirà de mi i el nen viurà? Però, ara que ja és mort, per què he de dejunar? No puc pas fer-lo tornar! Sóc jo que aniré allà on és ell, però ell no tornarà pas a mi.