1 Samuel 25:1-44
1 Samuel 25:1-44 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
Samuel es va morir. Tot Israel es va aplegar i va fer dol per ell. L’enterraren a casa seva, a Ramà. David, per aquell temps, va baixar al desert de Paran. Hi havia un home a Maon que tenia unes propietats a Carmel. Era molt ric: posseïa tres mil ovelles i mil cabres, i llavors es trobava a Carmel, ja que esquilaven les seves ovelles. Es deia Nabal, i la seva dona, Abigail. Abigail era assenyada i bella, però ell era un home dur i mal educat. Nabal era un calebita. David, al desert, sentí a dir que Nabal esquilava les ovelles i li va enviar deu homes dient-los: – Pugeu a Carmel, presenteu-vos a Nabal i saludeu-lo de part meva. Digueu-li: “Que tinguis encara una anyada com aquesta, bona per a tu, bona per a la teva família i bona per a les teves propietats! He sentit a dir que esquiles les ovelles. Els teus pastors han estat al desert amb nosaltres, i no els hem molestat ni els ha desaparegut res mentre eren a Carmel. Pregunta als teus mossos i t’ho diran. Sigues, doncs, gentil amb aquests joves que venim en un dia tan assenyalat. Et preguem que donis a aquests servents teus i a David, el teu fill, el que bonament tinguis a mà.” Els homes de David van repetir a Nabal, en nom de David, tot el que ell havia dit, i es van quedar esperant. Nabal els contestà: – Qui és David? Qui és el fill de Jessè? Avui en dia hi ha massa esclaus fugitius del seu amo! ¿És que haig de prendre el meu pa, la meva aigua i el bestiar que immolo per als meus esquiladors, i donar-ho a una gent que ni sé d’on són? Els homes de David se’n van tornar, arribaren on ell era i li ho van explicar tot. David ordenà llavors als seus homes: – Que tothom prengui l’espasa! Tots es van cenyir l’espasa, i David també ho va fer. Van pujar amb ell uns quatre-cents homes, mentre uns dos-cents es quedaven a guardar els bagatges. Entretant, un dels homes de Nabal havia advertit Abigail, la muller del seu amo: – David ha enviat missatgers des del desert a saludar el nostre amo, i ell els ha tractat molt malament, encara que ells sempre s’havien portat bé amb nosaltres: no ens han molestat mai, ni ens ha desaparegut mai res mentre hem estat amb ells fent vida al ras. Més aviat ens han protegit, com una muralla, tant de nit com de dia, tot el temps que hem pasturat el ramat vora seu. Pensa tu mateixa què pots fer, perquè a hores d’ara ja hauran decidit la venjança contra el nostre amo i la seva família. I l’amo és tan poca-solta que no se li pot fer entendre res. Abigail s’afanyà a prendre dos-cents pans, dos bots de vi, cinc anyells ja preparats, cinc mesures de gra torrat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i va carregar-ho tot sobre els ases. Després va manar als mossos que passessin al davant, que ella ja els seguia. Però no digué res al seu marit Nabal. Abigail, muntada en un ase, anava baixant per un replec de la muntanya, mentre David i els seus homes venien en direcció contrària, i aviat es van trobar. David s’anava dient: «He ben perdut el temps amb aquest enze. Li he guardat tot el que tenia al desert, no li ha desaparegut res, i ves com m’ho paga! Però que Déu em faci caure al damunt tota mena de mals si abans de la matinada queda cap home a la propietat de Nabal!» Quan Abigail veié venir David, va baixar corrents de l’ase i es prosternà davant d’ell amb el front a terra. Després se li va llançar als peus, tot dient: – La culpa és meva, senyor. Deixa que la teva serventa parli, escolta les meves paraules. Que el meu senyor no faci cas d’aquest poca-solta de Nabal, que és realment un “estúpid”, tal com diu el seu nom; efectivament, és un sac d’estupidesa. La teva serventa no va veure els homes que tu, senyor meu, havies enviat. Però ara t’ho asseguro per la vida del Senyor i per la teva pròpia vida: el Senyor no vol que et prenguis la justícia pel teu compte i et taquis de sang. Que siguin com Nabal els teus enemics i tots els qui et volen mal! Que el meu senyor accepti aquest present que la teva serventa ha portat per als homes que l’acompanyen. Tingues la bondat de perdonar la falta de la teva serventa. »És ben cert que el Senyor perpetuarà la teva dinastia, senyor meu, ja que tu fas les guerres del Senyor, i de tota la teva vida ningú no et pot retreure res. Encara que algú s’alci a perseguir-te i vulgui la teva mort, la vida del meu senyor es troba ben guardada en el tresor del Senyor, el teu Déu, on ell guarda els qui viuen; en canvi, la vida dels teus enemics, ell ja la té a la fona per llançar-la ben lluny. El Senyor complirà amb el meu senyor tot el que de bo li ha promès i el farà sobirà d’Israel: que aquell dia el meu senyor no hagi de sentir remordiments per haver vessat sang sense motiu i per haver-se fet justícia ell mateix. Quan el Senyor t’haurà afavorit, recorda’t d’aquesta teva serventa! David respongué a Abigail: – Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que avui t’ha enviat a trobar-me! Beneït el teu seny, i beneïda tu mateixa, que m’has guardat de vessar sang i de fer-me justícia jo mateix! Per la vida del Senyor, Déu d’Israel, que no m’ha permès de fer-te mal, et juro que, si no arribes a venir tu de seguida, abans de clarejar el dia no hauria quedat cap home viu a la propietat de Nabal. David va acceptar de les mans d’Abigail tot el que ella li portava, i li digué: – Vés-te’n en pau a casa teva. Ja veus que he fet cas del que m’has dit i t’he acollit favorablement. En tornar Abigail a casa de Nabal, se’l va trobar banquetejant com un rei i amb l’eufòria del qui ja ha begut massa, de manera que no li pogué explicar res, ni poc ni molt, fins que es va fer de dia. L’endemà al matí, passat el desvari de la beguda, Abigail va informar Nabal de tot. Ell es va quedar de pedra, com si el cor se li parés. Deu dies més tard, el Senyor li va enviar una feridura, i va morir. Quan David ho va saber, exclamà: – Beneït sigui el Senyor que m’ha fet justícia de l’ultratge de Nabal i m’ha preservat de tacar-me les mans! El Senyor ha volgut que ell morís víctima de la seva pròpia maldat. Llavors David va enviar missatgers per demanar Abigail en matrimoni. Els homes de David van anar a Carmel, a casa d’Abigail, i li digueren: – David ens envia a dir-te que et vol prendre per muller. Ella es va alçar, es prosternà fins a tocar a terra amb el front i digué: – Aquí tens la teva serventa, l’esclava disposada a rentar els peus dels criats del meu senyor. Abigail s’afanyà a partir. Va muntar a l’ase i, acompanyada de cinc de les seves criades, se’n va anar amb els enviats de David i es va casar amb ell. David s’havia casat també amb Ahinóam de Jizreel. Va tenir aquestes dues dones. Mical, la primera muller de David, Saül l’havia donada a Paltí, fill de Laix, de Gal·lim.
1 Samuel 25:1-44 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Samuel es va morir, i tot Israel es va reunir per fer-li el dol. El van sepultar a casa seva, a Ramà. Des-prés, David es va retirar al desert de Paran. Hi havia un home a Maon que tenia la seva propietat a Carmel. Era un gran hisendat que posseïa tres mil ovelles i mil cabres. Aleshores esquilava les seves ovelles a Carmel. Aquell home es deia Nabal, i la seva dona, Abigaïl. Era una dona assenyada i de bona presència; en canvi, ell era aspre i de mals costums. Pertanyia a la nissaga de Caleb. David, mentre era al desert, va sentir dir que Nabal esquilava les seves ovelles, i va fer-hi anar deu mossos. Els va manar: “Pugeu a Carmel a trobar Nabal, saludeu-lo en nom meu i digueu-li això: “Salut! Que la pau sigui amb tu, amb la teva casa i amb tot el que és teu! He sabut que ara fas l’esquilada. Doncs, bé, quan els teus mossos han estat entre nosaltres, no els hem tractat malament, ni mai han trobat a faltar res durant el temps que han estat a Carmel. Pregunta-ho als teus mossos, que ells t’ho diran. Sigues, doncs, generós amb els joves, ja que hem arribat amb bon moment. Et prego que donis el que tinguis a mà per als teus servents i per al teu fill David.” Els mossos de David van arribar i van comunicar a Nabal el missatge en nom de David, i es van esperar. Llavors Nabal va contestar als mos-sos de David: “Qui és David i qui és el fill de Jessè? Cada dia són més els servents que s’escapen dels seus amos. ¿He de prendre el meu pa, la meva aigua i els animals que he sacrificat per als meus esquiladors, per donar-ho a uns homes que no sé d’on són?” Els mossos de David emprengueren el camí de retorn, i a l’arribada van anar a comunicar-li aquella resposta. Llavors David digué als seus mos-sos: “Que cadascú es cenyeixi l’espa-sa!” I tothom es va cenyir l’espasa. També David ho va fer, i van pujar dar-rere David uns quatre-cents homes, mentre uns dos-cents es van quedar amb els bagatges. Hi hagué un dels mossos que ho va contar a Abigaïl, la muller de Nabal: “Mira, David va enviar uns emissaris des del desert a saludar el nostre amo, però ell els ha ofès. Aquella gent es van portar molt bé amb nosaltres, no ens van tractar malament ni vam trobar a faltar res durant el temps que vam estar entre ells, mentre érem al camp. Ens van fer de muralla protectora, tant de nit com de dia, mentre va durar la nostra estada entre ells, pasturant els ramats. Ara, doncs, pensa i mira què has de fer, perquè la ruïna del nostre amo i de tota la seva casa és cosa segura, i ell és tan geniüt que ningú no li pot dir res.” Abigaïl va cuitar a prendre dos-cents pans, dos-cents bots de vi, cinc ovelles ja preparades, cinc mesures de gra tor-rat, cent raïms de panses i dos-cents pans de figues seques, i ho va carregar tot damunt els ases. Després digué als mossos: “Passeu davant meu, que jo aniré darrere vostre.” Però a Nabal, el seu marit, no li ho comunicà. Quan ella baixava muntada sobre l’ase, a recer de la muntanya, David i els seus homes baixaven en direcció con-trària, i es van trobar. David anava pensant: “Ha estat ben inútil que hagi guardat tot el que aquest tenia al desert i que no li hagi faltat res del que era seu, si després em torna mal per bé. Que Déu castigui severament David si, d’aquí a demà matí, de tot el que és seu, en deixo un sol mascle en vida.” Quan Abigaïl va veure David, va baixar de seguida de l’ase i s’abocà de cara a terra i es prosternà davant d’ell. Prostrada als seus peus, li digué: “Que caigui damunt meu, senyor, aquesta culpa. Però permet, t’ho supli-co, que la teva serventa pugui parlar-te; escolta les paraules de la teva serventa. Que el meu senyor no faci cas d’aquest malvat de Nabal, perquè és tal com el seu nom indica i dins d’ell hi cova la vilesa. Jo, la teva serventa, no vaig arribar a veure els mossos que el meu senyor va enviar. Ara, senyor meu, per vida del Senyor i per la teva pròpia vida, pel Senyor que t’ha impedit de vessar sang i prendre’t la justícia per la teva mà, que siguin com Nabal els teus enemics i els qui procu-ren fer mal al meu senyor. I ara, aquest obsequi que la teva serventa ha portat al meu senyor, digna’t repartir-lo entre els mossos que seguei-xen el meu senyor. Et prego que perdonis l’ofensa de la teva serventa, perquè el Senyor, ben segur, farà una casa permanent per al meu senyor, ja que tu condueixes les guerres del Senyor, i mentre visquis no es trobarà res de malvat en tu. Si hi ha algú que s’hagi alçat per perseguir-te, buscant la teva vida, la vida del meu senyor estarà lligada al feix dels vivents amb el Senyor, el teu Déu, mentre que la vida dels teus ene-mics, el Senyor mateix la llançarà com des de la cassoleta de la fona. I així, quan el Senyor hagi complert amb el meu senyor tots els beneficis que té promesos per a tu, i t’hagi posat per príncep sobre Israel, el meu senyor no haurà de tenir recança ni càrrec de consciència per haver vessat sang sense motiu ni per haver-se pres, el meu senyor, la justícia pel seu compte. I quan el Senyor ompli de béns el meu senyor, recorda’t de la teva serventa.” Llavors David digué a Abigaïl: “Be-neït sigui el Senyor, Déu d’Israel, que en aquest dia t’ha enviat a trobar-me! Beneït sigui el teu seny i beneïda siguis tu mateixa, que m’has impedit avui de vessar sang i de prendre’m la justícia pel meu compte! Però t’asseguro per vida del Senyor, Déu d’Israel, que ha evitat que jo et fes mal, que si tu no t’haguessis apressat a venir a trobar-me, abans de l’alba no li hauria quedat a Nabal cap mascle viu.” Llavors David va acceptar de mans d’ella el que li havia portat, i li digué: “Vés en pau a casa teva. Ja veus que he atès el teu prec i t’he tingut conside-ració.” Tot seguit, Abigaïl va tornar on era Nabal justament quan aquest feia un convit a casa seva, com un banquet de rei. I com que el cor de Nabal vessava d’alegria, completament borratxo, no li va dir res, ni poc ni molt, fins que va ser de dia. Però al matí, quan Nabal ja estava serè, la seva muller li va dir el que havia passat, i el cor se li va encongir i va quedar de pedra. Al cap de deu dies, succeí que el Senyor li provocà un atac i es va morir. Quan David va saber que Nabal ha-via mort, digué: “Beneït sigui el Senyor, que s’ha fet càrrec de venjar-me de l’ultratge que Nabal em va fer i no ha permès que el seu servent obrés malament; el Senyor mateix ha fet recaure la maldat de Nabal sobre el seu propi cap.” Llavors David va enviar a Abigaïl una proposta per a prendre-la per muller. Els criats de David van anar a trobar Abigaïl, la carmelita, i li digueren: “David ens ha fet venir a tu per demanar-te per muller.” Ella es va alçar i, prosternant-se de cara a terra, digué: “Aquí tens la teva serventa, una esclava per a rentar els peus dels servidors del meu senyor!” Després, Abigaïl, s’alçà de pressa, va muntar sobre un ase i, acompanyada de cinc de les donzelles del seu servei, va seguir darrere els missatgers de David, i va ser la seva muller. David ja s’havia casat amb Ahi-nóam, de Jizreel, i totes dues van ser les seves mullers. Saül havia donat la seva filla Mical, primera esposa de David, a Paltí, fill de Laix, que era de Gal·lim.