1 Samuel 1:1-10
1 Samuel 1:1-10 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
A les muntanyes d’Efraïm hi havia un home que es deia Elcanà. Era del clan dels sufites del poble de Ramà. Era fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, descendent de Suf, un efraïmita. Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra Peninnà. Peninnà tenia fills, mentre que Anna no en tenia cap. Cada any, Elcanà pujava a Siló per adorar el Senyor de l’univers i oferir-li un sacrifici. A Siló oficiaven, com a sacerdots del Senyor, Hofní i Pinhàs, els dos fills d’Elí. Va arribar el dia que Elcanà oferia la seva víctima. Elcanà tenia el costum de donar a la seva muller Peninnà i als seus fills i filles les porcions corresponents; però a Anna li reservava la part millor, perquè l’estimava molt, encara que el Senyor l’havia deixada estèril. La seva rival no parava d’humiliar-la retraient-li que el Senyor l’hagués deixada sense fills. Cada any passava el mateix, quan Anna pujava al santuari del Senyor. També aquella vegada Peninnà mortificava Anna. Llavors Anna va esclatar en plors, i no volia menjar. Elcanà, el seu marit, li digué: – Anna, per què plores i no menges? Per què estàs tan trista? No valc per a tu més que deu fills? En acabar l’àpat a Siló, Anna es va dirigir al santuari del Senyor. El sacerdot Elí s’estava assegut en un tamboret a l’entrada del santuari. Ella, plena d’amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor
1 Samuel 1:1-10 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Hi havia un home de Ramà, sufita, de la serralada d’Efraïm, anome-nat Elcanà, fill de Jeroham, fill d’Elihú, fill de Tohu, fill de Suf, d’Efraïm. Tenia dues dones: l’una es deia Anna i l’altra es deia Peninnà. Peninnà tenia fills, però Anna no en tenia. Cada any, aquell home pujava des de la seva ciutat a Siló, on els dos fills d’Elí, Ofní i Pinhàs, eren sacerdots del Senyor Etern, per adorar i oferir sacri-ficis al Senyor de l’univers. El dia que Elcanà oferia el seu sacri-fici, repartia a Peninnà, la seva muller, i a tots els seus fills i filles, porcions del sacrifici. A Anna, però, li’n donava una porció doble, perquè ell estimava Anna, encara que el Senyor li havia impedit de concebre. La seva rival la mortificava, humi-liant-la a fi d’exasperar-la, perquè el Senyor li havia impedit de tenir fills. Això passava tots els anys; cada vegada que pujaven a la casa del Senyor, la mortificava; i, per aquesta causa, Anna plorava i no volia menjar. Llavors Elcanà, el seu marit, li deia: “Per què plores i no menges? Per què tens tanta tristesa al cor? No sóc jo, per a tu, millor que no pas deu fills?” Un dia, després de l’àpat sagrat a Siló, Anna es va alçar i es presentà davant el Senyor, mentre Elí, el sacerdot del Senyor, s’estava assegut al setial a prop del llindar de la porta del temple del Senyor. Ella, amb l’ànima compungida, es va posar a pregar al Senyor plorant descon-soladament