Apocalipsi 11:1-19

Després van donar-me una mida semblant a una vara i em digueren: – Vés a amidar el temple de Déu i l’altar i compta els qui hi adoren, però deixa de banda l’atri exterior del temple, no l’amidis, perquè ha estat lliurat als pagans, que trepitjaran la ciutat santa quaranta-dos mesos. Mentrestant, durant aquests mil dos-cents seixanta dies, jo faré que els meus dos testimonis hi profetitzin vestits amb roba de sac. Aquests dos testimonis són les dues oliveres i els dos lampadaris que estan sempre davant el Senyor de la terra. Si algú intenta de fer-los mal, els surt de la boca un foc que consumeix els seus enemics. Ben cert, si algú vol fer-los mal, cal que mori així! Aquests dos tenen poder de cloure el cel perquè no caigui la pluja durant el temps que profetitzin. També tenen poder de convertir l’aigua en sang i d’afligir la terra amb tota mena de plagues, sempre que voldran. »Quan hauran acabat de donar testimoni, la bèstia que pujarà de l’abisme els farà la guerra, els vencerà i els matarà. Els seus cossos quedaran estesos a la plaça de la gran ciutat, que, simbòlicament, s’anomena Sodoma i Egipte, allà mateix on el seu Senyor va ser crucificat. Durant tres dies i mig, gent de tots els pobles, tribus, llengües i nacions vindran a veure els seus cossos i no permetran que ningú els doni sepultura. Els habitants de la terra se n’alegraran i ho celebraran enviant-se obsequis els uns als altres, perquè aquests dos profetes eren per a ells un turment constant. Però després dels tres dies i mig vaig veure un esperit de vida que venia de Déu i que entrava dintre d’ells. Llavors es van posar drets, i un gran pànic s’apoderà dels qui ho contemplaven. Els dos testimonis van sentir una veu forta que, del cel estant, els deia: – Pugeu aquí! I ells van pujar al cel en un núvol, sota la mirada dels seus enemics. En aquella mateixa hora hi hagué un gran terratrèmol. La desena part de la ciutat es va enfonsar i, per culpa del terratrèmol, set mil persones van morir. Els supervivents, esglaiats, donaren glòria al Déu del cel. El segon «ai» ha passat. De seguida vindrà el tercer. Va tocar el setè àngel i en el cel ressonaran veus potents que proclamaven: – La reialesa del món és ara del Senyor nostre i del seu Messies, i regnarà pels segles dels segles! Aleshores els vint-i-quatre ancians que seuen davant de Déu en els seus trons es van prosternar amb el front fins a terra i adoraven Déu dient: – Et donem gràcies, Senyor, Déu de l’univers, el qui és i el qui era, perquè ja has pres el teu gran poder i has instaurat el teu Regne. Les nacions estaven furioses, però ara ha arribat el dia de la teva fúria; el temps de judicar els morts, de recompensar els teus servents els profetes, el poble sant i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans, l’hora de destruir els destructors de la terra. Aleshores es va obrir el temple de Déu que hi ha al cel, i dins el temple va aparèixer l’arca de l’aliança de Déu, mentre esclataven llamps, tronades i veus, la terra tremolava i queia una gran pedregada.