Salms 18:1-24

T’estimo, Senyor, força meva; Senyor, ets roca i muralla que m’allibera. Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva! Clamo al Senyor, que és digne de ser lloat: ell em salva dels enemics. M’envoltaven els llaços de la mort, sentia l’esglai dels torrents de Belial; m’estrenyia la mort amb els seus llaços, tenia davant meu els seus paranys. En veure’m en perill, vaig clamar al Senyor, vaig cridar socors al meu Déu. Des del seu palau, va escoltar el meu clam, el meu crit li arribà al cor. Llavors la terra s’estremí i tremolà, cruixiren els fonaments de les muntanyes, trontollaren quan ell es va indignar. El seu respir treia glops de fum, li sortia de la boca un foc devorador, tot ell llançava brases ardents. Decantà la volta del cel i baixà, tenia sota els peus una negra nuvolada. Endut sobre les ales dels vents, volava amb un querubí per carrossa. L’envoltava un pavelló de fosca, aigua tenebrosa i espessa nuvolada; els núvols, davant el seu esclat, es tornaven brases roents i calamarsa. El Senyor, dalt al cel, féu esclatar la tronada, l’Altíssim féu retrunyir la seva veu, envià calamarsa i brases roents; dispersà els enemics disparant les seves fletxes, se’n desféu llançant arreu els seus llamps. Llavors va aparèixer el fons del mar, els fonaments de la terra quedaren descoberts, quan ressonà el reny del Senyor, el bufec terrible del seu respir. Des de dalt allargà la mà i m’agafà, i em tragué fora de les aigües abismals; em salvà d’enemics poderosos, d’adversaris més forts que no pas jo. Un mal dia es plantaren davant meu, però el Senyor vingué a sostenir-me; em féu sortir a camp obert, em salvà perquè m’estimava. El Senyor recompensa la meva innocència, em premia perquè tinc pures les mans, perquè he guardat els seus camins, mai no m’he allunyat del meu Déu. Sempre tinc presents els seus preceptes, mai no em desvio dels seus decrets; em porto amb ell honradament i em guardo net de tota culpa.