I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d’Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota –que vol dir «lloc de la Calavera». Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué.
Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se’ls als daus , a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren.
El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus.»
Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l’un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra. () Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient:
– Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix i baixa de la creu!
Igualment se’n burlaven els grans sacerdots entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient:
– Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. El Messies, el rei d’Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!
També l’insultaven els qui estaven crucificats amb ell.
Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:
– Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? –que traduït vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? »
En sentir-ho, alguns dels presents deien:
– Mireu com crida Elies.
Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la clavà en una canya i la hi donava perquè begués, dient:
– Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.
Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.
Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:
– És veritat: aquest home era Fill de Déu.