Marc 15:21-39
Marc 15:21-39 Bíblia Evangèlica Catalana (BEC)
Passava per allà un tal Simó de Cirene, pare d’Alexandre i de Rufus, que tornava del camp, i l’obligaren a portar-li la creu. El dugueren al puig que en diuen Gòlgota, que vol dir “lloc de la Calavera”. Li van oferir vi barrejat amb mirra, però ell no en va prendre. Llavors el van crucificar i es van repartir els seus vestits, jugant-se’ls a la sort, per veure què s’enduria cadascun. Eren les nou del matí quan el van crucificar. La inscripció amb la causa de la seva condemna deia: “El rei dels jueus”. Amb ell van crucificar dos bando-lers, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. [Així es complí l’Escriptura que diu: Fou comptat entre els delinqüents.] Els qui passaven l’insultaven, i tot movent el cap li deien: “Ei! Tu que destruïes el temple i en tres dies el reconstruïes: salva’t tu mateix baixant de la creu!” Igualment, els principals sacerdots i els mestres de la Llei en feien burla entre ells: “N’ha salvat d’altres, però a si mateix no es pot salvar. El Crist, el rei d’Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!” També els qui estaven crucificats amb ell l’injuriaven. Cap a migdia, tota aquella terra es va cobrir de tenebres fins a mitja tarda. Cap a les tres, Jesús cridà molt fort: Eloí, Eloí, lamà sabactani? (que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”) Alguns dels presents que ho van sen-tir deien: “Mireu, crida Elies.” Llavors un va córrer i va xopar una esponja amb vinagre, la va posar a l’ex-trem d’una canya i la hi donava per beure dient: “Deixeu-lo, vegem si ve Elies a despenjar-lo.” Però Jesús, després de llançar un gran crit, expirà. I la cortina del temple s’esquinçà pel mig, de dalt a baix. El centurió que era davant seu, en veure de la manera que havia expirat, digué: “Veritablement, aquest home era fill de Déu.”
Marc 15:21-39 Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional (BCI)
I van obligar a portar la creu de Jesús un que passava, un tal Simó de Cirene, el pare d’Alexandre i de Rufus, que venia del camp. Dugueren Jesús a un indret anomenat Gòlgota –que vol dir «lloc de la Calavera». Li oferien vi adobat amb mirra, però no en prengué. Llavors el van crucificar i es repartiren els seus vestits jugant-se’ls als daus , a veure què treia cadascú. Eren les nou del matí quan el crucificaren. El rètol on constava la causa de la seva condemna deia això: «El rei dels jueus.» Juntament amb ell van crucificar dos bandolers, l’un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra. () Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: – Va, tu que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva’t a tu mateix i baixa de la creu! Igualment se’n burlaven els grans sacerdots entre ells i amb els mestres de la Llei, tot dient: – Ell que va salvar-ne d’altres, a si mateix no es pot salvar. El Messies, el rei d’Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem! També l’insultaven els qui estaven crucificats amb ell. Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força: – Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? –que traduït vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat? » En sentir-ho, alguns dels presents deien: – Mireu com crida Elies. Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la clavà en una canya i la hi donava perquè begués, dient: – Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu. Però Jesús llançà un gran crit i va expirar. Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: – És veritat: aquest home era Fill de Déu.