Mateu 22:1-22

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: – Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava les noces del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats, però ells no s’hi volgueren presentar. Llavors envià uns altres servents a dir-los: »– Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! »Però ells no en feren cas i se’n van anar, l’un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: »– El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu. »Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots els qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats. »Aleshores el rei va entrar a veure els convidats i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: »– Amic, com és que has entrat aquí sense vestit de noces? »Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: »– Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. »Perquè molts són cridats, però pocs són escollits. Aleshores els fariseus van planejar la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora. I van enviar els seus deixebles i els partidaris d’Herodes a dir-li: – Mestre, sabem que dius la veritat i que ensenyes realment el camí de Déu, sense deixar-te influir per ningú, ja que no fas distinció de persones. Digues-nos què et sembla: ¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús es va adonar de la seva malícia i els digué: – Per què em poseu a prova, hipòcrites? Ensenyeu-me la moneda del tribut. Ells li portaren un denari. Jesús els preguntà: – De qui són aquesta imatge i aquesta inscripció? Li responen: – Del Cèsar. Llavors els diu: – Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. En sentir aquesta resposta quedaren sorpresos i, deixant-lo, se’n van anar.