Lluc 20:1-26

Un d’aquells dies, mentre Jesús instruïa el poble en el recinte del temple i anunciava la bona nova, es van presentar els grans sacerdots i els mestres de la Llei amb els notables i li preguntaren: – Digues-nos amb quina autoritat fas tot això. Qui te l’ha donada, aquesta autoritat? Ell els replicà: – Jo també us faré una pregunta. Digueu-me: el baptisme de Joan, ¿venia de Déu o dels homes? Ells discutien i es deien: – Si responem que venia de Déu, ens preguntarà: “Doncs per què no el vau creure?” Però si diem que venia dels homes, tot el poble ens apedregarà, perquè estan convençuts que Joan era un profeta. Per això van respondre que no ho sabien. Llavors Jesús els digué: – Doncs jo tampoc no us dic amb quina autoritat faig tot això. I es posà a explicar al poble aquesta paràbola: – Un home va plantar una vinya , la va arrendar a uns vinyaters i se’n va anar lluny per una llarga temporada. Quan va ser el temps, envià un servent als vinyaters perquè li donessin la part que li corresponia del fruit de la vinya; però els vinyaters el van apallissar i el van despatxar amb les mans buides. L’amo els envià encara un altre servent, però a aquest també el van apallissar i ultratjar i el van despatxar amb les mans buides. Els en va enviar encara un tercer, i també a aquest se’l van treure de sobre després de malferir-lo. Llavors l’amo de la vinya es va dir: “Què faré ara? Els enviaré el meu fill, el meu estimat: de segur que a ell el respectaran.” Però quan els vinyaters el van veure, es digueren entre ells: “Aquest és l’hereu: matem-lo i l’heretat serà nostra.” El van treure fora de la vinya i el van matar. »Què els farà, doncs, l’amo de la vinya? Vindrà, farà morir aquests vinyaters i donarà la vinya a uns altres. Els qui escoltaven van exclamar: – Això mai! Llavors Jesús se’ls mirà i els digué: – Doncs per què es diu en l’Escriptura: La pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal ? Tothom qui caigui sobre aquesta pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques. Els mestres de la Llei i els grans sacerdots van comprendre que Jesús amb aquella paràbola es referia a ells, i volien agafar-lo en aquell mateix moment, però van tenir por del poble. Aleshores ells, per posar-li un parany, li van enviar uns homes que, fingint-se gent de bé, l’atrapessin en alguna paraula comprometedora i així pogués ser entregat a l’autoritat i a la jurisdicció del governador romà. Li van fer aquesta pregunta: – Mestre, sabem que parles i ensenyes amb rectitud i que no fas distinció de persones, sinó que ensenyes realment el camí de Déu. Digues-nos: ¿Ens és permès o no de pagar tribut al Cèsar? Jesús es va adonar de la seva intriga i els digué: – Ensenyeu-me un denari: ¿de qui són la imatge i la inscripció? Ells li respongueren: – Del Cèsar. Jesús els digué: – Per tant, doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu. Així no pogueren atrapar-lo en cap paraula comprometedora davant el poble i, sorpresos de la seva resposta, van callar.