Lamentacions 3:1-20

Sóc l’home que ha tastat el desastre sota el cop furiós del Senyor. Em fa caminar i m’arrossega per llocs de foscor, sense llum. Gira tot el dia contra mi, un cop i un altre, la seva mà. Tinc la carn i la pell eixarreïdes, ha esmicolat tots els meus ossos. M’estreny i m’envolta de turments i d’amargor. M’ha confinat a les tenebres igual que els morts de temps immemorial. M’ha reclòs darrere un mur; no en sortiré. Com em pesen les cadenes! Fins si clamo i crido auxili, ell ofega la meva pregària. M’ha barrat els camins amb carreus, m’ha amagat la bona ruta. És com un ós que m’espia, com un lleó a l’aguait! Ha sembrat d’esbarzers els camins, m’ha deixat sense alè, esgarrinxat. Tensa l’arc mentre em crida: «No et moguis!» Sóc el blanc dels seus dards. Enfonsa en els meus ronyons les seves sagetes. Sóc la riota de tot el meu poble, el tema de les seves sàtires. M’atipa de plantes amargues, m’embriaga d’absenta. Em fa mastegar rocs, m’esdenta. M’ha enfonsat a la cendra. Senyor, m’has fet orfe de pau, he oblidat la felicitat. M’he dit: «No tinc futur ni esperança en el Senyor.» Recordar l’abandó i la misèria és per a mi com verí i absenta. Penso i repenso un cop i un altre, i em replego dintre meu.