Joel 2:1-11

Toqueu el corn a Sió, doneu l’alarma a la meva muntanya santa! Que tremolin tots els habitants del país, perquè s’acosta, ja és a prop el dia del Senyor: dia fosc i tenebrós, dia ennuvolat i negre. Un exèrcit potent, innombrable, despunta a l’horitzó, s’estén per les muntanyes. No se n’havia vist cap de semblant ni se’n veurà mai més cap d’igual. Tot just arriba, devora com el foc, i quan ha passat, encara crema com la flama. La terra, que era abans un paradís, s’ha convertit en un erm desolat. Res no s’escapa de les seves mans. S’assembla a una càrrega de cavalleria, avança al galop com els genets. Eixorda com l’estrèpit dels carros damunt les carenes, com l’espetec d’herba resseca devorada pel foc, com un exèrcit poderós a punt per a entrar en combat. En veure’l, la gent s’estremeix, es torna blanca com la cera. Escometen com soldats valents, com bons guerrers escalen les muralles. Van avançant arrenglerats, no se’n desvia cap ni un. Ningú no destorba el company, tots avancen en filera. Sota una pluja de fletxes, es llancen sense desbandar-se. Assalten la ciutat, corren per les muralles, s’enfilen per les cases, entren com lladres per les finestres. Al seu embat trontolla la terra i el cel s’estremeix, el sol i la lluna s’apaguen, els estels perden l’esclat. El Senyor, davant el seu exèrcit, fa sentir la seva veu. Les seves tropes són innombrables. Són irresistibles quan compleixen les seves ordres. Que n’és, de gran i terrible, el dia del Senyor! Qui podrà resistir-lo?